PARLEM DE BESALÚ

  A l’any 1725, el prior de Santa Maria de Besalú, Josep Moixí, va permutar el priorat amb Baltasar Descatllar i Bonaselva (1725-1745) a canvi d’un personat molt elevat. Baltasar era el besnet del matrimoni ripollès Bernat Manuel de Tord i Mai i Estàsia Descamps que tingueren  tres fills, Manuel, Maria Teresa i Anna. (Quadre 1). La darrera filla esmentada es va casar amb Climent Descatllar, baró de Prullans i foren els pares de Josep Descatllar, casat amb la Rafaela Bonaselva; Jaume, casat amb Maria Baulo, Joan Baptista, abat de Sant Esteve de Banyoles (1730-1744) i Maria Gràcia casada amb Josep Pastor i de Mora que tingueren quatre fills: Josepa, Maria Gràcia, Josep i Francesc, abat de Sant Pere de Besalú (1715-1735). És a dir, Baltasar Descatllar era un nebot de Joan Baptista Descatllar i Tord abat de Sant Esteve de Banyoles i cosí de l’abat de Sant Pere de Besalú, Francesc Pastor i Descatllar. (Quadre 2). Tots aquests abats i priors foren els fills segons que van cursar estudis de d

  Vista General de Besalú El rei Felip, endut per la por que tenia als protestants expulsat de França, va decidir reformar els bisbats de la frontera i les cases religioses que hi havia establertes. Crear un nou bisbat havia estat relativament fàcil, sobretot si ho comparem amb la pretesa reforma dels monestirs i les canòniques catalanes. El sant pare, un cop va haver escoltat els arguments del rei no va trobar cap motiu per deixar-li fer. Per Això, el rei va decidir no les proveiria de nou quan es produïa una vacant, així aconseguiria la ruïna econòmica del monestir i tendira un motiu per tancar les que considerava “innecessàries”. Per reblar el clau va ordenar que si era estrictament necessari que hi hagués un administrador, es nomenés al més incapaç. Sant Pere de Besalú, es va trobar en aquest impàs quan l’abat Joan de Tormo va morir (1573). Els esforços que estaven fen els besaluencs per impedir la unió de les rendes de Santa Maria de Besalú a l’ardiaconat de Vic foren “recompens

  “ Als desaset del mes de febrer del anÿ 1754, morí lo Joseph Tintorer, de edat sinquanta anÿs poc mes o menos, mestre de cases habitant en la vila de Besalú, Bisbat de Gerona, Architecto de fama ÿ qui fabricà la casa nova de la Abadia del monestir de St. Pere de dita Vila. Rebe los sagraments de penitencia, eucharistia ÿ extremuncio. No consta hage fet testament, solament declarà en presencia del Illtre Dn Joan de Oriola prevere ÿ Prior de la Iglesia Collegiata de Sta Maria de Besalú dels rvts. Miquel Carbó ÿ Dr. Geroni Ros preveres domers de la parroquial Iglesia de St. Vicens de dita vila de Besalú ÿ que tenia rebut de Francesca Tintorer, muller sua 50 lliures barn. En tot ÿ que era sa voluntat quedia assegurada ÿ satisfeta de sos bens per dita quantitat complert. Al cadàver del qual se ha donat sepultura en la predita parroquial Iglesia de St. Vicens de Besalú en un vas de la obra al desavuit del mateix mes ÿ anÿ, en la qual Iglesia se li ha celebrat lo ofici de enterro ab assistè

  Acabada la Guerra del Francès, el prior i canonges de Santa Maria pogueren tornar a la seva església de dalt el turó de Besalú. Allí, desolats, van veure les destrosses que els francesos havien fet a la seva estimada casa. De mica en mica, el prior, Ot Soler, retornava l’esplendor de l’església. Un dels canonges,   Josep Antoni de Arcas, que ja havia destacat per ésser una pedra a la sabata de l’anterior prior i continuava pel mateix camí, va trobar la forma de fer la guitza al prior amb les reformes de l’església i una exigència: VOLIA UN ORGUE. De res va servir que el prior fes obrar uns retaules i reconstruir els altar, Arcas volia un orgue i es va fer que tot el capítol s’aixequés contra el prior. Tampoc en va tenir prou quan va fer reconstruir els armaris de la sagristia , una despesa que sempre havien fet els canonges ja que allí era on es reunien i tenien el seu arxiu. Arcas volia un orgue i es queixava davant el bisbe. Tampoc es va sentir satisfet quan el prior va fer posar

  En el llibre d’acords del capítol de canonges de Santa Maria de Besalú hi ha una petita notícia per recordar el dia que els francesos s’endugueren a molts preveres i jurats de Besalú i de la vegueria petita: Dia 13 de febrer de 1713 vingué un destacament de francesos del fondo del Empurda comendat del comte de Fienes a esta vila de Besalú y dit destacament arriba fins a Montegut de hont sen mana lo domer Ferrosola de aquell lloc junt ab dos jurats y altres persones; pasa dit destacament a Tortellá y sen mana lo sacrista y altres persones, passa a Sales y noi troba ningú; de Argelague sen mana lo prevere y altres personas; de Beuda solo lo prevere que tots eran retirats; de Lligorda lo prevere y los paisans se salvaré, y robaren la Iglesia menos lo que tovava a la Iglesia: mentres lo destacament era per exos llochs resta en esta vila una porció de Francesos y pregueren los protectors de la comunitat de Sant Vicens, ço es lo domer Agusti, domer de la doma de Fornells y mossèn Raphael

  El text que vaig presentar al Congrés Hospitalitas et Caritas: Hospitals, cases de Beneficència i caritat a Girona al llarg de la seva història , duia per nom Hospitals efímers. L’epidèmia de còlera de 1885.   Per problemes d’espai en l’edició de les actes del congrés, els organitzadors en van demanar si tenia alguna preferència a l’hora de publicar, assegurant-me que es publicarien ambdues en anys successius. Besalú sempre em perd!! I com ja he comentat en una altra ocasió em vaig decidir per l’hospital de pobres de Besalú signat també per en Joan López i Carrera.   Per comoditat meva, aquest any també en convé publicar un altre mena d’article, la comunicació Hospitals efímers. L'epidèmia de còlera de 1885  quedarà inèdit. Si m’ho permeteu, tot i que la comunicació es va iniciar amb aquella notícia de la mort d’una dóna a Besalú quan la fumigaven i que el text no parla de la vila ni un petit moment, un la segona part d'un resum de l’esmentada comunicació.     Portada de l&

  Lletra: Manuel Cañete va néixer a Sevilla l’any 1822 i va morir a Madrid el 1891. Fou escriptor, crític i periodista. Va ingressar en l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i en la Reial Acadèmia Espanyola on ocupà la Cadira S (1858-1891). Música: José Casares era nat a Granada, on va estudiar música. Molt aviat es va traslladar a Madrid precedit per una certa fama que va adquirir quan va fer unes adaptacions musicals de les rimes de Bécquer. Casares va col·laborar amb Cañete, Oudrid i Caballero escrivint la música d’algunes sarsueles: Beltrán y la Pompadour, (Cañete), 1872.    ! Este joven me conviene! , (Ricardo Calatañazor) col·labora amb Manuel Fernández Caballero, 1874-75.    Las nueve de la noche . (Gaspar Gómez Trigo y Francisco Bermejo Caballero) col·labora amb Manuel Fernández Caballero, 1875-6. Blancos y Azules , (José M. Nogués y Rafael M. Liern) col·labora amb Manuel Fernández Caballero y Cristóbal Oudrid, 1876.    La Banda del rey . (Emilio Álvarez)