Robatori de cadàvers

 

Vista General de Besalú

El rei Felip, endut per la por que tenia als protestants expulsat de França, va decidir reformar els bisbats de la frontera i les cases religioses que hi havia establertes. Crear un nou bisbat havia estat relativament fàcil, sobretot si ho comparem amb la pretesa reforma dels monestirs i les canòniques catalanes. El sant pare, un cop va haver escoltat els arguments del rei no va trobar cap motiu per deixar-li fer. Per Això, el rei va decidir no les proveiria de nou quan es produïa una vacant, així aconseguiria la ruïna econòmica del monestir i tendira un motiu per tancar les que considerava “innecessàries”. Per reblar el clau va ordenar que si era estrictament necessari que hi hagués un administrador, es nomenés al més incapaç. Sant Pere de Besalú, es va trobar en aquest impàs quan l’abat Joan de Tormo va morir (1573).

Els esforços que estaven fen els besaluencs per impedir la unió de les rendes de Santa Maria de Besalú a l’ardiaconat de Vic foren “recompensats” amb un canvi d’opinió pel que fa al monestir de Sant Pere. El rei, per oposar-se a aquell moviment popular que li duria la contraria durant setze anys, va decidir nomenar un abat al monestir de Sant Pere  –Francesc Gavarrer– i alhora li va unir dos monestirs, Sant Quirze de Colera i Sant Llorenç del Mont.

Però aquells vint-i-quatre anys que el monestir va estar sense cap guia el van dur a un desgavell administratiu, tal i com el rei pretenia.  Per això el nou abat va haver de recuperar els drets i privilegis que tenia o creia tenir.

Ben aviat va trobar, en un llibre vell, dues actes que explicaven com els jurats de la vila lluint les robes que els hi conferia el càrrec, a toc de trompeta, anaren en processó fins a Sant Pere per implorar a l’abat que designés a un nou hospitaler. Així fou com els monjos es volien apropiar, no del hospital, sinó de la capella de Sant Julià que hi havia dins per exercir-hi el dret de visita i sobretot cobrar per fer-la.

Enmig dels papers també van trobar el de la fundació de la comunitat religiosa que esmentava el dret de sebollir els difunts. o potser van modificar una mica l'acta de fundació del monestir benedictí? De fet si fem cas de l'acta de fundació de Santa Maria, feta uns mesos abans que la de Sant Pere,  ja tenia l'esmentat dret: trado hanc ecclesiam Sancti Vicentii cum altari Sancti Raphaëlis et cum alodiis suis ad domum Sancti Genesii seu Sancti Michaëlis, sitam infra muros castri Bisulduni cum decimis et primitius et oblationibus suis sine diminitutione, seu pro notis eius cimiteriis eis torrentem atque assuentis terminis eius, necnon cum ecclesiis suis suffraganeis, videlicet Sancti Martini de Iuviniano et Sanctae Mariae de Franxis atque Sancti Fructuosi de Ursiniano seu Sant Sancti Silvestri de Mauro. Llavors, què feia el bisbe Miró? Desvestia un Sant per vestir-ne un altre?

Curiosament, el que l'abat de Sant Pere no va trobar fou la demanda feta al rei Alfons d’Aragó per construir damunt d’unes terres que ja no utilitzaven, les de l’antic cementiri (1171). Tampoc va trobar la sentencia dictada el 12 de calenda d’agost de 1235 (21 juliol de dit any)[1] d’un plet interposar per l’església parroquial sobre drets de sepultura, processons i cementiris.  Armant de Seguestra,[2] esmenta que fou l’abat Miquel Tormo (1555-1573) qui es va adonar d’aquest fet i que va iniciar un litigi per recuperar aquest dret i, segons diu, aconseguí un bocí de les seves pretensions: poder enterrar als difunts intestats que morien a l’hospital i als albats. Malauradament, el desori causat per la mala administració que hi va haver després de la mort de l’abat Miquel Tormo, va fer que necessari haver d’anar Roma, al tribunal de la Rota, per recuperar el dit dret (30 de maig de 1620). Finalment el 30 de maig de 1626, en paraules de Sequestra: «el monasterio suspendió comer en el refectorio en cuaresma y adviento, destinando las rentas que servían para ello a los gastos del pleito que seguían en Roma con el prior y canónigos sobre derechos de sepultura, procesiones y sermones de cuaresma, como parece del catálogo de los abades de dicho monasterio sobre el abad Fontanella». Havien arribat a un acord amb el prior de Santa Maria, capellà major de la vila de Besalú.

Semblava que tot estava resolt. Els problemes, però, van començar amb la “pèrdua” dels testaments[3] que provocaven noves discussions, com en el cas de Margarida Planells, el cos de la qual fou dipositat en la capella de l’hospital amb el consentiment dels preveres de Sant Vicenç i del capítol de Sant Pere, fins que es resolgués la controvèrsia sobre la jurisdicció. Per sort dels preveres, va “aparèixer” un testament en poder del domer de Pampillona, Pere Pla, i fou traslladada al cementiri de Sant Vicenç.

Un altre dubte sorgir el 9 d’agost de 1725, quan van trobar negat, sota el pont de Besalú, a Emmanuel Dies, soldat portuguès del regiment de Córdoba, i el van dur a l’hospital. Segons els pacte havia de ser enterrat al cementiri del monestir de Sant Pere, però com que el van ingressar difunt, el cos del difunt “pertanyia” als preveres de Sant Vicenç.

El dia 10 d’agost, tota la comunitat de preveres de Sant Vicenç, és a dir els domer de Fornells i Pampilona, el rector de Sant Martí de Juvinyà i els 18 beneficiats, anaren fins a la porta de l’hospital on els monjos de Sant Pere els havien de lliurar el cos del soldat. Els benets s’hi van presentar i digueren que lliurarien el cos si prometien retornar-lo a l’hospital.

Com era d’esperar, la comunitat si va negar i els va protestar (denunciar) per usurpar dels drets parroquials. Els benets que havien previst la reacció dels preveres, fer una contraoferta: es podrien endur el cos del soldat a canvi de poder enterrar en el seu cementiri a totes les persones que es morissin en l’hospital així com tots els que no havien deixat escrites les seves últimes voluntats. Els preveres no van voler canviar res de la sentència de Rota.

Semblava que la cosa no aniria a més i els preveres es van retirar a Santa Vicenç per preparar l’ofici de difunts. El monjos van aprofitar el descuit, trencaren les portes de l’hospital i s’endugueren el cos del soldat. Els preveres van presentar litigi davant el bisbe el qual va ordenar dur el cadàver a Sant Vicenç. El benets va refusar acomplir el mandat del bisbe i Emmanuel fou dipositat novament dins l’hospital, d’on el va recollir els preveres i, finalment, fou sepultat al cementiri de Sant Vicenç.

Tres dies després moria a l’hospital un altre soldat que fou enterrat al cementiri de Sant Pere com li pertocava.

En el llibre d'òbits de Besalú de finals del segle XVIII, hi ha una nota que fa "Aquest soldat (Salvador Juste) i lo altre Thomàs Garcia primer cos del present any (1794) no obstant de morir en lo Hospital ab assistència dels parrocos, y convidat al monestir de St. Pere per enterrarlos, no vulgueren, si que consentiren se enterrassen en la parroquial de St. Vicens de dita vila de Besalú"

---

[1] Biblioteca Catalunya, 2558, Memorias o Estado de la Insigne i Real Iglesia Colegial de la villa de Besalú.

[2] Sequestra, Armand, Sant Pere de Besalú: abadia reial de la Congregació benedictina claustral tarraconense, Barcelona, 1934.

[3] Cal recordar que els protocols de la notaria de Sant Pere es guardaven al mateix monestir de Sant Pere.