Què sabem del Besalú comtal? Radulf comte de ..., on?
Les notícies que tenim de Barcelona fins a l’any 911, són purament eclesiàstiques i, endemés, no s’hi esmenta el nom de cap comte. El mateix Ramon d’Abadal admetia que no havia trobat cap document que relaciones el comte Guifré el Pilós amb el comtat de Barcelona. Llavors d’on surt la idea de que Guifré el Pilós era el comte de Barcelona? Hi ha dos motius que sobresurten per lligar aquest idea. La necessitat que tingueren els descendents del Pilós que tenir un passat “digne” que els remuntava a la mateixa família imperial franca i el fet de confondre vida de dos Guifré, el Pilós i en Borrell. I la necessitat dels historiadors fer un relat coherent –en paraules de Monsalvatje[2] i de Botet i Sisó[3]– calia saber com s’havien unit el comtat de Girona al casal de Barcelona i en quin moment. Botet i Sisó en el seu estudi sobre el comtat de Girona apuntava: «Así pues, el conde de Gerona Dela o Deilane fue coetàneo de Wifredo el Velloso; punto en el que conviene fijarse, porque encontramos después este condado poseido per Wifredo, o cuando menos por sus hijos».
Dolors
Bramon[4]
aportava una nota que fa: «Digué ‘Isa b. Ahmad [al-Razi]: aquest
any [284/8 febrer 897-27 gener 898] Lubb b. Ahamd al-Qasawi [sic., per Lubb b.
Muhammad b. Lubb Musa b. Musa b. Qasi], senyor de la Frontera Superior, va fer
una algarada contra la fortalesa de ? [Awra] de la jurisdicció de Barcelona, residència
del tirà de Barcelona [al-Faranga]. Se n’emparà i la cremà. Castigà l’enemic en
trobar-se amb Guifré (‘Anquadir b. al-Mundir) [el Pilós], pare de Sunyer
(Sunir) comte (qumtis) d’aquella regió, a qui derrotà, tot dispersant el seu
grup. Lubb, en aquell
dia i en l’encontre cos a cos, encertà el tirà Guifré amb una llançada de la
qual morí al cap d’uns dies. Déu hi afavorí l’acció dels musulmans. El succeí
en el seu càrrec el seu germà [sic, per fill] Sunyer –que Déu maleeixi!».
Abadal i, després, molts historiadors han vist en aquests mots la confirmació
que Guifré el Pilós era comte de Barcelona. Una lectura més atenta ens permet
veure que en el text es parla de la residència del “tirà” de Barcelona i de “castigà”
l’enemic quan el troba i el dispersa. Si hom assalta una residència desallotja
als que hi habiten. Si hom ataca a l’enemic en una emboscada, a camp obert,
etc., el venç i el dispersa. És evident que al-Razi parla de dos combats diferents.
Cosa que ens porta a pensar que barreja els fets que van dur a la mort a dos
Guifré diferents. Un el Pilós, «a qui derrotà, tot dispersant el grup» i l’altre
Guifré Borrell, que «en aquell dia i en l’encontre cos a cos, encertà el tirà
Guifré encertà el tirà Guifré amb una llançada de la qual morí al cap d’uns
dies». Llavors s’entén la frase següent «el succeí en el càrrec el seu germà
Sunyer». Per altra banda sembla clara la referència al comte de Barcelona va
lligada a Guifré Borrell, tot i que Bramon va posar una coma entre “Sunyer
(Sunir)” i “comte (qumtis)”. Una coma que modificava qui era el comte de
Barcelona i que en els textos àrabs no existeix.
Llavors,
si creiem que Radulf no era comte de Besalú, qui ho era? Com va passar el
comtat a mans de la casa Cerdana? El relat és fàcil de seguir si primer oblidem
el que ens han explicat. El comte de Girona no era Guifré el Pilós, conservem
documents en els quals exerceix de comte Dela, el germà de Sunyer II
d’Empúries. I com el va obtenir? Per herència paterna el qual l’havia obtingut
per designació reial a l’any 862, junt amb unes terres del fisc reial al Montseny.
Ens consta com a comte en un precepte del rei franc datat a l’any 878, resultat
d’una queixa presentada al rei pel bisbe de Girona en mon de l’abat de
Banyoles. El rei va voler saber qui n era el motiu pel qual no s’havia executat
un precepte que havia donat el seu pare durant el sínode d’Attigny (870). El
bisbe va explicar que quan l’anaren a executar el bàndol contrari a les ordres
del rei li havia presentat una carta, amb la signatura reial, que modificava el
precepte del 870. Tot seguit, com si la culpa repartida fos menor, esmentava que
els comtes Dela i Sunyer també l’havien pogut veure. La pregunta és: si
Banyoles és una de les viles del pagus de Besalú que en aquells dies encara estava
unit al comtat de Girona, què hi pinten en aquest relat Dela i Sunyer, si ells només
eren els comtes d’Empúries?
La
història que ens han explicat que Guifré el Pilós va rebre els comtats catalans,
llevat dels d’Empúries i de Rosselló, després de la dieta de Troyes (878). Si
era nou en el càrrec, per què no va treure el nas en un tribunal que dirimia
una causa que tocava a un monestir d’un dels comtats que va rebre? Va perdre
una oportunitat d’or? O potser no hi va anar perquè tot allò no era seu?
Uns
anys més tard, el bisbe intrús Esclua (885-892) amb el suport dels comtes Dela
i Sunyer i dels bisbes de Barcelona i Osona, va intentar restaurar
l’arquebisbat de Tarragona a la Seu d’Urgell. El bisbe de Girona havia mort
l’any 885 i tingué dos successors, Ermenir proposat pels comtes Dela i Sunyer
que evidentment era partidari d’Esclua i l’altre, Serfdedéu, investit per
l’arquebisbe de Narbona. Guifré el Pilós, comte d’Urgell i Cerdanya, en un
primer moment, va acceptar al bisbe intrús però va veure una escletxa per
guanyar la primacia sobre el casal emporità i es posà del bàndol de
l’arquebisbe de Narbona. A partir d’aquest moment tot foren corregudes fins a
la cort del rei franc per obtenir privilegis que poguessin lesionar els interessos
del contrari. La controvèrsia la va guanyar l’arquebisbe de Narbona i els
bisbes Esclua i Ermemir foren expulsats dels seus bisbats. Bé, de fet, el
darrer que continuava exercint a Girona amb l’ajut dels comtes Dela i Sunyer,
fou excomunicat junt amb tota la família emporitana.
Un cop
redreçats els bisbats, trobem un altre judici (893) promogut pel bisbe de
Girona Serfdedéu. Aquest cop reclama unes terres a Bàscara en els límits dels
comtats de Girona-Besalú i Empúries. El comte Dela i va enviar onze missi, Guifré
que acabava de “guanyar” la controvèrsia i que segons els historiadors era el
comte d’aquelles terres no n’hi va enviar cap. Curiós!
Encara tenim un altre esment de Dela com a comte de Girona. També en un judici, celebrat al castell de Besalú, (23 de març de 987) promogut per l’abat de Ripoll contra els habitants dels llocs de Juïgues i Tarabaus. El mandatari de l’abat va mostrar unes escriptures segons les quals el comte Dela havia estat el propietari de dites terres per una compra feta als jueus que les habitaven i que ell va instal·lar «in sua civitate Ierunde». Virgilia, filla de Dela, les va heretar i les va donar a la seva germana Randlo, abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll, qui les va cedir al monestir de Ripoll.
Llavors,
tornem a preguntar, com és possible que unes terres que regentaven els comtes
d’Empúries acabessin a mans del casal cerdà? La resposta l’hem de buscar en el
que va succeir quan Dela, Sunyer d’Empúries i la resta de la família fou excomunicada
(899) i amb la successió de Guifré el Pilós. Malgrat que la història que hem
compilat ens explica que el Guifré Borrell era el fill gran del Pilós, aquest
era sinó el tercer o quart d’aquest –tot depèn d’on posem a Radulf que fou
dedicat a Déu–. Els dos grans, Miró i Sunifred es repartiren les terres familiars,
és a dir els comtat de Cerdanya i d’Urgell.
El tercer Guifré Borrell va obtenir el comtat que el pare havia recuperat i
repoblat, Osona, el quart noi fou Radulf, tot i que hi ha qui diu que fou el
primer, i finalment Sunyer que heretarà les possessions de Guifré Borrell.[5]
Tenim
noticies indirectes de l’anada a la cort franca de Guifré Borrell on va
aconseguir un precepte que li retornava tots els drets que el seu pare tenia en
el comtat d’Osona i que havia perdut durant l’intent de separació dels bisbats
catalans de l’arquebisbat de Narbona promogut pel bisbe Esclua.
Per
altra banda, també sabem pel una nota que hi ha en el Liber Antiquitatum de
la catedral de Barcelona que quan va tornar de dit viatge el primer que va fer
fou entrar a Barcelona junt amb els barcelonins que es van escapar de la
darrera ràtzia de Lubb. És possible que Guifré Borrell aconseguís un privilegis
que li atorgava els comtats de Barcelona i Girona que eren regentats pels
germans d’Empúries? Quin argument podia aportar davant el rei per
aconseguir-lo? Ni més ni menys que l’excomunió de la família empordanesa que
encara donava suport Ermemir, el bisbe deposat per l’arquebisbe de Narbona i excomunicat
pel papat.
No és
la primera vegada que veiem com una persona expulsada per l’església per tots
els privilegis que tenia. Bernat de Gòtia és la referència més propera que
tenim. De fet, després de la dieta de Troyes es van repartir els comtats que rebel
i excomunicat Bernat de Gòtia posseïa entre la gent que va ajudar al rei a combatre’l.
Només calia aplicar la mateixa llei, però la família de Sunyer no s’hi va
conformar i va esclatar un petit procés bèl·lic que va tenir com a resultat un
guany major de terres que les estipulades en el privilegi reial.
Aquestes
hostilitats es veuen més clares en la documentació rossellonesa tot i que són
molt subtils. Els fidels del casal empordanès s’afanyaren a sol·licitar privilegis
que els permetessin conservar els seus béns. Un dels nobles que va aconseguir
el reconeixement de les propietats fou Esteve, el marit d’Anna filla del comte
Alaric i Rotruda que havia donat uns alous a Radulf, germà del Pilós, i a la
seva muller Ridlinda. En el privilegi que va aconseguir Esteve es tornen a
citar els alous que la seva difunta muller havia donat a Radulf. El problema el
tingueren el matrimoni Radulf i Ridlinda quan van voler donar un alou que es
pensaven era seu al monestir de la Grassa. Hagueren de comprar-lo novament a
Esteve tal com es diu en l’acta de donació que Ridlinda i el seu fill Oliva fan
anys més tard. En aquest document es pot llegir que ella té l’alou per compra i
el seu fill per herència paterna, però encara és més interessant el fet que les
esglésies es citin com a «constructas et destructas». També consten com a arruïnades
les església del bisbat d’Elna en un precepte reial donat al bisbe d’Elna. Pel que
fa al comtat de Girona, només podem fer notar la desaparició en la documentació
de Gausfred, possible fill de Dela, malgrat que els historiadors han volgut
veure-hi un error de l’escrivà que no va saber posar bé el nom del comte, Guifré.
La cosa
es va allargar més del que Guifré Borrell i els seu germà Mirò dit el Jove es
van pensar. Podem donar per acabades les hostilitats el 18 de novembre de 908,
quan Sunyer d’Empúries va vendre les terres que el rei havia donat al seu pare
al Montseny a Trasuad i aquest les va vendre immediatament a Guifré Borrell.
Sunyer
II perdia el comtat de Girona que es repartirien Miró (el pagus de Besalú) i
Guifré Borrell (el pagus de Girona). Miró també va aconseguir el pagus de Vallespir,
una part important del comtat de Rosselló. El 20 de novembre del mateix any, trobem
a Guifré en el seu nou paper de comte de Girona en l’entronització de Guiu com
bisbe de dita seu.
[1] Tura
Clarà, “Radulf, comte de...”, Institut d’estudis Gironins, vol. LXIV, 2023,
p. 97-126.
[2]
Francesc Monsalvatje i Fossas, Besalú, su historia, sus condes, su
obispado y sus monumentos, 1889, vol. I, p. 53.
[3]
Joaquim Botet i
Sisó, El condado de Gerona. Los condes Beneficiarios, 1890,
45.
[4] Dolors Bramon, De quan érem o no musulmans. Textos del
713 al 1010, p. 238-240.
[5] Aquest
mateix tipus de repartiment, habitual aquell temps, el trobarem més tard a la casa
cerdana amb els fills d’Oliba Cabreta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada