Miquel Tormo, prior de Santa Maria de Besalú (1549?-1599)

 

Són molt poques les notícies que tenim de Miquel Tormo, últim prior comendatari de Santa Maria de Besalú, i gairebé totes ens han arribat de forma indirecta[1]. Miquel Tormo fou el 63è President de la Generalitat de Catalunya (1553-1554) elegit a mitjan trienni per a substituir al seu oncle, Joan Tormo, bisbe de Vic i 62è President de la Generalitat (1552-1553) que va morir pocs mesos després de ser elegit. Molt sovint ha estat confós amb l’abat de Sant Pere de Besalú Joan Tormo (1551-1573). És possible que ambdós, prior i abat, estiguessin emparentats amb el també esmentat bisbe de Vic.

Una de les primeres notícies que tenim de Miquel Tormo a Besalú la trobem enmig de la documentació de Santa Maria de Besalú conservada a Girona. És un recull de nomenaments de procuradors nomenats per dur el dia a dia del priorat:

«Als 14 de 8bre de 1549[2]  en lo capbreu del Priorat de l’O foli 10, retro. Don Miquel de Tormo com a Prior de Besalú crea per son vicari general a Miquel Barbagal sens revocació de altres vicaris generals a fi que compongués las questions tingues Pere Oriolis canonge de Santa Maria de Besalú y vicari general de dit prior ab qualsevols altres persones.

Als 7 7bre 1570 en dit capbreu de lletra O fol. 181 Dn. Miquel de Tormo com a prior de la Iglesia de Santa Maria de Besalú crea per son vicari general a March Pagi canonge de dita Iglesia.

Als 24 juliol 1572 en dit capbreu  fol. 189 March Pagi com a vicari general del Prior de la Iglesia de Santa Maria de Besalú confiant de la fe y legalitat de Pere Ordines, canonge de dita Iglesia, lo crea en procurador fiscal de dita Iglesia donantli la potestat acostumada y dit Ordines accepta dit ofici.

Als 25 7bre 1572 en dit capbreu de lletra O fol. 196 lo sobredit vicari general March Pagi requirí al bicari general y oficial del sr. bisbe de Gerona perquè cassás y anulás las lletres citatorias y demés procediments que hagués fet contra Sebastia Ganoleres, clergue obtenint lo benefici de St. Genis fundat en la Iglesia de Santa Maria de Besalú a instanscia de Joan Serra pagès del veÿnat de Aguilar Parqª de Argelaguer, de quals lletres citatorias consta ab acte rebut en lo vicariat ecclesiastich de Gerona als 27 Agost 1572 respecte que dit Ganoleres es exemp del sr. bisbe de Gerona y subjecte a dit vicari general Pagi.

Als 5 d’abril de 1594 Jaume Ventallols vicari general de la Iglesia de Santa Maria de Besalú requirí al vicari o oficial de la curia Eclesiastica de Gerona que cassás y anulás las lletres citatories expedides a instancia de la Sra. Estasia Durana contra de Pere Cella obtenint lo benefici de Sant Miquel fundat en dita Iglesia de Stª Mª de Besalú ab que se li manava que dins 10 dias de la intima de dites lletras pagas a dita Srª Durana lo que se li estigués devent com més llargament se conte en ditas lletras, per se dit Cella com a Beneficiat pretdi exemp del for. Ecclesiastich de la curia Ecclesiastica de Gerona y subjecte a dit Vicari general Ventallols. Y dit Cella firma de dret per 10 sous a dita lletras citatorias. Constan estos actes on dit capbreu del priorat de lletra O fo. 105 y 106».

Una altra font d’apunts sobre el dit prior la trobem a Vic, en els documents sobre la secularització de l’orde de Sant Agustí i la pretesa unió de les rendes de Santa Maria amb les de l’ardiaca de Vic.

L’any 1584, el bisbe Jaume Caçador va manar fer una visita pastoral a la canònica. Segurament fou la que va ordenar el rei Felip II per saber quin era l’estat espiritual i material de l’orde agustinià per obtenir prou arguments per aconseguir que el sant pare acceptés abolir-la. Els visitadors del bisbe foren rebuts per Jaume Ventallols i Joan Baldó, que ocupaven els càrrecs de sagristà i sotssagristà i com a tals eren els dos únics canonges que tenien l’obligació de residir a la canònica. La visita va començar, com és habitual, per l’altar major i tot seguit revisaren la resta de l’església, en sentit contrari a les agulles del rellotge, és a dir, van començar per l’altar de Santa Elena situat al absis septentrional, fins a arribar a l’altar de Sant Miquel a l’absis meridional. Els visitadors  ho trobaren tot perfectament ben disposat i ornat. Uns anys més tard, el bisbe manà tornar a girar visita, en aquesta ocasió, però, es va trobar que el sagristà de Santa Maria, Miquel Porcioles; el sotssagristà, Jaume Ventallols, i el canonge Joan Baldó feren valer els drets de la canònica i impediren l’entrada al visitador, Damià Andreu.[3]

El resultat l’apuntava Monsalvatje[4] «Durante el gobierno de dicho prior, el visitador del señor obispo de Gerona retiró las licencias de predicar y confesar a los canónigos de Santa María, y les privó igualmente de percibir los emolumentos de la parroquia de Sant Vicenç que era sufragánea del monasterio. Los jurados de Besalú apoyaron en todo momento las pretensiones de los canónigos de Santa María, y acudieron, con fecha de 24 de mayo del año 1591, al señor obispo de Gerona pidiéndole resolviese el asunto pendiente con arreglo a justicia. No debió acceder a sus pretensiones el obispo de Gerona, pues en el archivo municipal de Besalú, hay otra carta dirigida por sus Jurados al arzobispo de Tarragona, de fecha 15 de abril del año siguiente, en la que manifestaban la extrañeza que les había causado lo ordenado por el señor visitador del obispo de Gerona; que toda la Universidad se había colocado a favor del derecho que tenían los canónigos y que esperaban ordenaría no se causasen más agravios e injusticias a los mismos».

Els actes del bisbe foren el primer avís del que havia d’arribar. El primer dia d’agost de 1592 va sortir la butlla que secularitzava l’orde dels agustinians, segons la qual el papat es reservava les rendes i altres prebendes de les canòniques secularitzades. Pocs dies després, el 13 del mateix mes, es va decidir que els canonges restessin subjectes a l’autoritat del bisbe diocesà. El bisbe de Girona va entendre que amb aquesta segona butlla es podia annexionar les rendes de Santa Maria sense esperar que el priorat quedés vacant. El 5 de setembre de 1598,[5] les va destinar al manteniment del seminari.

Miquel Tormo va morir el 8 de desembre de 1599. Aquest mateix dia, Antoni Tries, director perpetu del seminari gironí, va ser nomenat administrador de les rendes de Santa Maria en presència dels canonges Sebastià Ros, Joan Riera i Damià Caldes[6].

Les reiterades peticions d’ajut econòmic que l’ardiaca de Vic feia al rei per haver-li manllevat moltes parròquies amb la creació del bisbat de Solsona, van obtenir resposta. Felip III va decidir unir les rendes de Santa Maria de Besalú valorades en 500 lliures anuals, a les de l’ardiaconat de Vic. 

Ignorants de tot el que succeïa fora les parets de la col·legiata, la vida continuava. El canonge Caldes va presentar una requesta per anul·lar el nomenament per canongia que el prior Tormo havia fet al prevere de Sant Vicenç, Sebastià Ros[7]. La documentació no deixa gaire clar quins són el motius per aquesta demanda, però apunta que hi hauria hagut un doble nomenament per la mateixa canongia. Per una banda el prior, seguint el costum d’elegir un beneficiat de Sant Vicenç hauria promogut a Sebastià Ros; per altra banda, el bisbe que tenia el privilegi de poder elegir qui ocupava una vacant si aquesta havia ocorregut en determinats mesos de l’any, hauria nomenat Damià Caldes. La qüestió l’havia de dirimir, en primera instància, el bisbe, que dictaminà a favor de Caldes per la qual cosa Sebastià Ros fou desposseït del canonicat. El prevere, es va declarar “enemic” de la col·legiata i durant la controvèrsia que va tenir lloc per impedir la unió de les rendes de Santa Maria amb les de l’ardiaca de Vic, va ajudar aquest darrer explicant-li les passes que els de Besalú feien en contra seu.

El prevere Ros, però, no es va conformar d’anar contra la voluntat dels besaluencs sinó que, també, va denunciar els canonges Joan Baldó i Jaume Ventallols per posar un rètol a l’altar del Roser[8]. El bisbe Caçador, que tampoc estava gaire content pel caire que prenien les coses a Besalú, –havia perdut les rendes amb les quals pretenia costejar el seminari– va complaure el prevere. El prelat gironí va fer capturar els dos canonges i els va tancar «a la ferrada que diuen al lloc allí hont acostumaven a posar los presos», on romangueren fins que van poder demostrar que no tenien motius per iniciar causa contra ells. El patiment i la por que van passar els dos canonges fou tan gran que un cop alliberats, van penjar els hàbits i van retornar a les seves llars, un a Vic i l’altre a Lleida[9].

El plet de la unió va ser dut al tribunal de la Rota de Roma. Allí, els defensors de la causa besaluenca, el canonge Riera i el prevere Joan Ros[10], van conèixer el doctor en teologia i prevere Antoni Quer a qui van ajudar a sol·licitar el priorat[11].

---

[1] Monsalvatje, F. , Ridaura  y su monasterio de Santa Maria, p. 170. Josep Maria Sans i Travé- Concepció Ballart i Marsol, "El catàleg de Diputats i Oïdors de Comptes de la Generalitat de Catalunya (1359-1710) de Pere Serra i Postius", Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. VIII, Barcelona, 1980, p. 88.

[2] ADG, Besalú, Santa Maria, lligall 2, foli. De fet ens consta un reconeixement fet al prior Tormo el 7 de febrer de 1548, ADG, Besalú, S. M., 30, f. 112.

[3] AGD, Processos moderns, 382. 1594.

[4] Monsalvatje, F., Noticias Históricas, Besalú, su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos, vol. 2 p. 89, nota al peu.

[5] Arxiu Episcopal de Vic (AEV) 44/22, doc. 13, f. 119-123. Article oblat pel notari Marc Rull, 13 de novembre de 1600.

[6] AEV 44/22, doc. 13, f. 119-123.

[7] ADG, Besalú, Santa Maria, lligall 2, foli, «Requesta donada per part del Rt Damià Caldas, obtenint un canonicat de Santa Maria contra lo Rt. Sebastià Ros perque dexas la pocessió del mateix canonicat, presentada als 12 maig 1595 ab sa resposta feta als 13 de maig de dita añ 1595. Item presentació de dit canonicat feta per lo capítol de Santa Maria al dit Rt. Sebastià Ros ab consentiment del Prior al 1 9bre 1591 y la professia de dit Ros als 30 maig 1593». No hi ha els documents.

[8] El rètol només indicava que l’altar estava dedicat a la Mare de Déu del Roser.

[9] AEV 44/20, doc. 14, f. 138v-141r. «Article oblit per Miquel Exameno, sindic i procurador de la universitat de Besalú amb el qual s’exposen les males intencions, l’odi i la rancunia dels preveres, domers i beneficiats de l’iglesia parroquial de Sant Vicenç vers el canonges de Santa Maria. Tambe demanen al bisbe de Girona que intervingui en la mala fortuna del priorat».

[10] No hem de confondre el prevere i domer de Besalú, Sebastià Ros, amb Joan Ros, prevere de la diòcesi de Vic i canonge de Santa Maria.

[11] AEV, 44/20, doc. 37, f. 305v. 8 d’abril de 1604. «Copia d’una lletra de mossen Joan Ros a Milsocos de Vic. (...) ara estem en tracte de demanar la gratia de dit priorat secretament ...»