La Vera Creu de Besalú

La tradició explica que Bernat Tallaferro va porta la relíquia de la Vera Creu a la nostra vila, a documentació conservada atribueix la donació de la relíquia a l’església de Sant Genis i Sant Miquel al comte Guillem el Gros i a les seva esposa, la comtessa Adela. La Vera Creu besaluenca, a partir d’aquest moment de 1026, estarà lligada a la història de Santa Maria.
Els terratrèmols que s'anaren succeint al llarg del segle XV van aterrir a Catalunya. Es va voler demanar a Déu que aturés aquelles tremolors i s'organitzaren moltes processons, una de les quals es feu a Besalú on els vilatans van sol·licitar permís al prior de Santa Maria per treure la Vera Creu, que va circular fins i tot per les propietats del monestir de Sant Pere.

Dibuix fet a partir de l'única
imatge que es conserva
(Tura Clarà)

Sabem, per una visita que l’abat de Sant Ruf de Valença va fer al priorat de Santa Maria, per avaluar els danys que van ocasionar els dits terratrèmols, que l’absis nord de l’església era anomenada “Capella de la Santa Creu”. En aquesta visita es descriu la Vera Creu: pulcherriman, argenti in qua est de lingo sancte Crucis encastato, cum sex lapidibus preciosis, cum pulcro et magno pede argenti deaurati, in quo pede sunt quatour arma domini regis Aragonum”.
En el 1474, en època del rei Joan II, l'argenter gironí, Pere Àngel rep l'encàrrec de fer un nou reliquiari a partir de fragments d'altres peces. 
El Lignun Crucis estava recobert per una creu metàl·lica que se subjectava al reliquiari amb dos passadors i que estava ornat amb una esgrafia d'una creu de doble travesser i un contorn espinós, i a cada extrem de la creu, com en el centre hi havia una pedra semipreciosa.

A partir de 1582, els bisbes de Girona comencen a girar visites a l’església de Santa Maria. En les actes de la visita de 1852 s'esmenta per primera vegada la confraria de la Vera Creu. 

El frare dominic Antoni Vicenç Domènch, en la seva obra Història General de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña publicada l’any 1602, apunta que la nostra relíquia: “Fue traída esta Santa Reliquia en una arquilla, o relicario de madera, la cual han guardado siempre los de aquella villa en la dicha iglesia, y ser ella, la con que vino la Reliquia sábese por tradición. Están pintados de pintura muy antigua en dicho relicario nuestra Señora, y san Juan. Tiene esta Santa Cruz, un palmo casi de largo con dos cruceros. El uno de un cuarto, y medio, y un poco más, el otro es de como un medio cuarto. Su grueso será como un dedo, y no es entera, sino hecha de seis pedazos...”  La visita que efectua el bisbe Arèval, l’any 1606, es diu que el Lingnum Crucis esta tancat dins un armari amb tres panys a la capella de la Santa Creu.

En un moment indeterminat ocorregut abans del 3 de maig de 1687, l’armari s’hauria dut  a l’altar major, a la banda de l’evangeli. En aquesta darrera data i en virtut d’una concòrdia entre el capítol de la col·legiata i els jurats de Besalú, fou traslladada “dins la sagristia de dita església per estar més ben recondida y amb major adorno y veneració, per això el dir reverent capítol, atenent que en dita sagristia hi ha dos portes, dona facultats, llicencia i consentiment a dits magnífics jurats i als llurs, en dit ofici, successors que pugin i els sigui lícit fer un pany i clau a una de dites portes.” En una edició més tardana de Història General de los santos y varones... de Domènech s'explica que la Vera Creu està “muy guardada en la capilla mayor de su Iglesia junto al altar mayor. Hay dos puertas una tras otra y una reja de hierro que se cierra con tres llaves”.

En la relació que fa Villanueva (1766-1824) –hem de recordar que començà els Viages literarios cap el 1802 i els hagué d’interrompre per la Guerra d’Independència, després de la qual els tornà a reprendre. En aquesta segona tongada, entre el 1813 i el 1822 visità les terres gironines– de la seva visita a Besalú diu que “otra alhaja hay allí mismo [es refereix a la sagristia] por muchos títulos más apreciable, y guardada como tal, y tenida en gran veneración; y es un trozo muy considerable de Lignum crucis dispuesto en forma de cruz con dos travesaños, uno de los cuales tiene cinco dedos de longitud y el otro tres, con el espesor correspondiente”. Aquesta és tota la descripció que fa de la Vera Creu.  No fa menció de cap capça, ni de cap peu com el del segle XV, ni de cap altre tipus d’ostensori.

L’església de Santa Maria fou desamortitzada l’any 1835. Els canonges, però, no van voler marxar de la vila fins que la relíquia de la Vera Creu fou instal·lada a l’esquerra del altar del Santíssim de l’església parroquial de Sant Vicenç.

El 5 de desembre de 1899 es va descobrir el robatori de la Vera Creu. La confraria va fer editar un petit pòster on consta la descripció de la peça, la darrera que tenim: “El Lignum Crucis, cuyo facsímil se presenta á la cabeza, tiene forma de cruz de Caravaca, mide, largo 13 centímetros y de ancho sus travesaños 8 y 5 respectivamente, su grueso es de unos 7 milímetros; está encerrado en un relicario ó estuche de plancha de oro que se adapta á la forma de la madera sagrada, cubierta por su cara anterior con una tapadera del mismo metal, fija en los dos extremos superior é inferior por dos agujas sujetas á dos cadenillas; está el relicario adornado con 7 piedras finas, una engastada en el crucero del brazo principal sobre la tapa, y las otras en los 6 extremos fijos y rematados en un adorno trabajado en oro: mide, en junto con los remates unos 18 centímetros de largo y 12 y 9 respectivamente sus brazos. Viene este relicario dentro de un templete de latón ó cobre dorado y sostenido todo por un pie: es de estilo gótico, remata en una cruz, con dos ornacirios laterales, conteniendo cada uno un querubín: mide todo junto, con su pie ó sustentáculo unos 70 centímetros de alto y 30 de ancho. No puede precisarse el valor del relicario de oro; más el del templete de metal consta haber costado 1.974 reales”.