Les festes de la confraria de la Vera Creu de la col·legiata secular de Santa Maria de baix el castell

El 3 de maig és la festivitat de la invenció de la Vera Creu. La festa més assenyalada de la confraria de la Vera Creu de Besalú. Es feia venir un predicador per fer el sermó de la diada. Es contractaven cantors, de Figueres, de Banyoles o d’Olot i es llogava un organista i altres músics per fer un ofici cantat. També es pagava a la comunitat de preveres,  escolans,  de Sant Vicençl’ermità, i al sagristà de Sant Pere, i a l’organista, al manxador, al campaner i als canonges de Santa Maria, per tocar i cantar a l’ofici. 

Goig de la santíssima Vera Creu de Besalú.
A principis del segle XVIII es feien fer per l'estamper gironí Jaume Bro.

La festa de la Vera Creu continuava al carrer amb més música i balls, amb músics i coples vinguts de La Bisbal, Olot o Banyoles i amb encantaments de coques.

Segons escriu el pare Vicens Domènec a ‘Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña’ «Es costumbre cada año el día de Viernes Santo poner dos portaderas llenas de agua en dicha iglesia de Santa María de Besalú, y bañar en ella esta sagrada reliquia. Y assi los de la mesma villa, como los otros circunvezinos, que están a media legua, y a una legua alrededor, vienen con cantaros, redomas, jarros y otros vasos a buscar de aquella agua, dizese, que por mucha que saquen nunca se ha visto agotar antes bien el Sábado Santo echan la que quedó, en el pozo del monasterio, ...». En els llibres de comptes de la confraria es fa referència a la compra de semals, càntirs i a la paga dels homes que pujaven l’aigua i del que cobrava el campaner per donar aigua a tothom que en demanava. Aquest dia també és donava pa beneit.

Sant Iscle.

Per Sant Iscle, el 17 de novembre, és treia la Vera Creu en processó.  La ruta que feia la trobem descrita en els documents de la disputa entre l’ardiaca de Vic, per una banda, i la universitat, els prohoms i els canonges de Besalú, de l’altra, que es conserven a l’Arxiu Episcopal de Vic. Els membres de la confraria i els de la universitat es trobaven a la plaça de la vila i iniciaven l’ascens a l’església de Santa Maria. El prior i els canonges els esperaven a la porta de l’església i tots junts anaven fins a l’altar major on estava preparada la relíquia. 

A la sortida de l’església se reorganitzava la processó. Primer el penó, després les autoritats locals, els membres de la confraria que duien la preuada relíquia i finalment el prior i els canonges. Quan cada ú era el seu lloc, la processó baixava cap a la vila pels carrers de Santa Maria, Tallaferro i Major. En arribar a Sant Vicenç la comunitat de preveres s’hi afegia, llavors circulaven per la resta de carrers de la vila. Quan la processó tornava a ser davant de Sant Vicenç, els preveres l’abandonaven i el seguici es dirigia novament fins a la porta de Santa Maria. Els membres de la Universitat, els de la confraria i els canonges entraven la relíquia dins l’església i entonaven una Salve, que marcava el final de la processó.

En ocasions especials, per exemple durant la sèrie de terratrèmols del segle XV, també es treia la relíquia en processó i a petició dels monjos benedictins s’entrà dins el monestir de Sant Pere. En cas de temporal, es pujava la Vera Creu al campanar on hi havia el comunidor de tempestes i quan el Fluvià pujava i no deixava desaiguar el Ganganell o el Capellades provocant inundacions a la vila, també es treia la Vera Creu en processó. En aquestes ocasions es feia una oració a cada cantonada fins arribava al pont on es conjurava el riu a baixar el nivell de les aigues.