L'epidèmia de còlera. El brot de 1885

 

El text que vaig presentar al Congrés Hospitalitas et Caritas: Hospitals, cases de Beneficència i caritat a Girona al llarg de la seva història, duia per nom Hospitals efímers. L’epidèmia de còlera de 1885.  Per problemes d’espai en l’edició de les actes del congrés, els organitzadors en van demanar si tenia alguna preferència a l’hora de publicar, assegurant-me que es publicarien ambdues en anys successius. Besalú sempre em perd!! I com ja he comentat en una altra ocasió em vaig decidir per l’hospital de pobres de Besalú signat també per en Joan López i Carrera.  Per comoditat meva, aquest any també en convé publicar un altre mena d’article, la comunicació Hospitals efímers. L'epidèmia de còlera de 1885 quedarà inèdit. Si m’ho permeteu, tot i que la comunicació es va iniciar amb aquella notícia de la mort d’una dóna a Besalú quan la fumigaven i que el text no parla de la vila ni un petit moment, un la segona part d'un resum de l’esmentada comunicació.

    Portada de l'Illustration. Journal      
 Universel. núm. 2213. 

El 15 d’abril de 1885, el governador civil de la província fa publicar una circular on recorda els prescripcions sanitàries vigents. En l'escrit es repassa la legislació vigent i es fa notar que hi ha algunes paraules que no es poden dir. Per exemple, els famosos llatzerets que tants maldecaps van provocar l’any anterior, ara s’han de dir “cases d’observació”. Els hospitals, els locals i el provincial, no poden admetre malalts de còlera. La legislació també diu que els infectats han de romandre a casa seva i que els metges han de fer visites domiciliaries. Els ajuntaments són els encarregats d’assegurar-se que els carrers, places i patis interiors de les cases es mantenen nets i de repartir, si cal, desinfectants...

El doctor Ferran va aconseguir crear un sistema d’inoculació que permetia combatre la malaltia eficaçment. I  mentre a Europa es lloa i còpia el sistema del doctor Ferran, a Espanya, el govern hi posa totes les traves imaginables per impedir la “vacunació”. Tampoc fa res per apaivagar els ànims que els diaris han encès a favor o en contra de la inoculació. És més, com que no pot dur la contraria, obertament, a l’opinió dels grans investigador europeus, només permet que sigui el mateix doctor qui, personalment, posi la vacuna a la gent, sempre i quan l’ajuntament de la població hagi sol·licitat el seu servei. I posats a prohibir, mana que no pugi ensenyar a ningú com administrar la vacuna. Els doctors Josep Carrera i Jaume Figueres van fer una petició a l’ajuntament de Girona per poder anar a estudiar el sistema Ferran, però els regidors Puig i Masó van recordar la prohibició governamental d’aplicar les vacunacions on encara no hi ha la infecció, i la petició es va denegar. (Arxiu municipal de Girona (AMG), Acords, 9 de juliol de 1885). Però quan la malura va tornar a la província tampoc pogueren anar a estudiar el sistema.

Les picabaralles dels diaris gironins ens apropen, novament, les notícies de l’evolució de la infecció. Tots es fan ressò que els acords presos a l’any anterior s’han convertit en fum i en calen de nous. Mentrestant el poble de l’Estartit ha estat envaït i no tenen mitjans per posar-hi remei. La por fa que els ajuntaments es tornin a moure. Girona proposa que els veïns facin una derrama de 30.000 pessetes per cobrir les despeses de material sanitari, locals per les cases d’observació i material, llits, llençols, mantes, orinals... Olot disposa que la casa de Mauro Mares, prop l’edifici dels pares escolapis, sigui la casa d’observació. Figueres te clar que aquest cop no serà infectada i només proposa que, si cal, es lloguin les mateixes cases que l’any anterior. Els pobles petits també s’organitzen com poden, per exemple Batet, prop Olot, disposa que el pis superior de l’edifici de l’ajuntament sigui la casa d’observació o hospital.

La Diputació també busca diners per cobrir la partida que ha de combatre l’epidèmia, i acorda que el governador vagi a visitar el poble de Torroella de Montgrí i el lloc de l’Estartit, amb els doctors Amatller i Porcalla de l’hospital provincial. Després de examinar els malalts es confirma que la còlera ha arribar a les esmentades viles (Arxiu General diputació de Girona (AGCG), Junta de Sanitat, actes de 18 i 27 de juliol de 1885).

El governador ordena als pobles que facin cada dia comunicats de salut i els remetin a la Diputació. La premsa va començar a publicar-los a partir del 26 de juliol quan només hi havia tres punts d’infecció. Torroella, Verges i Ogassa. Una setmana després s’hi afegiren Jafre, Bellcaire, Sant Joan les Abadesses, Capsec i Begudà. Aviat va es va estendre per Sant Pau de Segúries, Castellfollit, Sant Esteve d’en Bas, Sant Privat d’en Bas, la Pinya, la Sellera, Albons, Gualta, Palafrugell,... La Diputació fa mans i mànigues per fer arribar a tot arreu. A voltes envia desinfectants, a voltes hi fa anar personal mèdic. Es va destinar al doctor Destrell a Torroella, on també i van anar cinc germanes de la caritat –La Lucha 06/06/1885 diu que dues han mort i que han estat substituïdes per unes altres dues– i uns pares missioners de Banyoles (La Lucha 13/08/1885).

El poble de Begudà demana 25 tendes de campanya per instal·lar-les a Sant Joan les Fons. En el poble no hi ha cap casa per llogar i els volen utilitzar d’hospital (AGDG, Junta de sanitat, 17/08/1885). La junta de Sanitat d’Olot notifica un únic cas de còlera. Es tractava d’un captaire que havia estat rondant pel barri de la Canya. Per altra banda, també notifica que tenen una “cuba” que reparteix desinfectant a domicili de forma gratuïta i que es fumigaven els viatgers i les mercaderies que entraven a la vila.

En altres poblacions de la província, la por va fer que es formessin escamots amb gent armada que controlava el pas dels viatgers. Aquest homes, sense cap més autoritat que la que ells mateixos es van concedir, van arribar a comportar-se com a dèspotes, multant a qui no duia papers sanitaris, detenint a tothom que passava pel control, etc.

Les despeses de l’ajuntament de Girona anaren augmentant, i van decidir fer un repartiment veïnal per reunir 30.000 pessetes. També va aprovar que les cèdules de sanitat per sortir de la ciutat tinguessin un cost d’una pesseta amb cinquanta cèntims i que fossin gratuïtes pels pobres i jornalers (AMG, Acords, 26/07/1885). Finalment van acordar demanar al governador el material que s’havia utilitzat l’any anterior en el llatzeret de Portbou (AMG, Acords, 01/08/1885). El 6 d’agost, el governador i l’alcalde de Girona anaren a Figueres, on hi havia el dipòsit dels materials dels llatzerets de la frontera. Ningú sabia amb certesa que contenia, però se’n feren tres parts, una per Girona, una altre per Figueres i la tercera fou duta als pobles infectats de l’Empordà (El Constitucional 04/08/1885).

La Casa d’observació de Girona va obrir el 14 de juliol i l’hospital de colèrics el 13 d’agost, l’ajuntament hi havia fer instal·lar unes calderes que havia comprat per desinfectar la roba. Les inspeccions sanitàries començaren a trobar casos entre els soldats i els seminaristes.

El mateix 13 d’agost es va tornar a nomenar al doctor Mariano Lucientes per bastir, novament, la xarxa de cases d’inspecció. El Contitucional recollia la notícia assenyalant la poca estima que li tenien «... irá a Portbou e Irún, gastará muchos miles de euros, cobrará 50 duros de dietes y reventará al pobre pasajero que no tanga una peseta, dejando impune al que le sobre la plata...». La premsa tampoc estava contenta amb el repartiment de diners que havia fet d’Estat que només havia destinat 1.000 pessetes per socórrer a Torroella, Ogassa i Sant Joan les Abadesses, mentre que a les cases de la frontera n’ hi invertia 15.000.

 El 19 d’agost la premsa avisava que hi havia tres casos sospitosos a l’hospital provincial. El governador tornava a recordar que no es podia ingressar cap infectat al dit hospital. Però el doctor Recasens, en una carta dirigida al diari la Lucha, explicava que havien ingressat com a sospitosos de tenir una gastroenteritis aguda. Dos d’aquests malalts van morir el mateix dia, el tercer fou aïllat. La infecció també va entrar a l’hospici i l'asil. El nombre de morts per còlera augmentava i es va ordenar desinfectar i cremar tota la roba de vestir i llit que els malalts havien tocat. El governador va manar traslladar les oficines de l’hospital a un espai més allunyat de les zones infectades.

L’ajuntament ha de buscar nous espais per encabir els asilats. Per això es crea una comissió formada pel governador civil, el tinent d’alcalde i un dels vocals de la junta municipal de sanitat. Acordaren anar a veure el bisbe per sol·licitar el santuari del Collell i l’ermita de Sant Sebastià de Palafrugell per poder traslladar als asilats sans. Al mateix temps el senyor Gaudenci Masó cedia una casa que tenia a Sant Julià de Ramis per hostatjar els menors de set anys. L’ajuntament hi va enviar una comissió per avaluar si l’edifici era apte i quines obres caldria fer. L’elevat cost de les obres va provocar que es desestimés.

El bisbe, finalment, va cedir el santuari del Collell, el dels Àngels i l’ermita de Sant Sebastià. El 29 d’agost va començar el periple per traslladar a aquest darrer els pàrvuls i les dones. El primer tram del trajecte el feren en tren i després amb tartanes. El 4 de setembre es dugueren uns 145 nois al santuari dels Àngels. Els acompanyaven dues germanes de la caritat, dos institutors, l’administrador de l’hospital i el doctor Recasens. Dos dies més tard, uns altres vuitanta nois foren dut al Santuari del Collell.

El 20 de setembre es va declarar el còlera al Santuari dels Àngels. El governador va manar establir un cordó sanitari i va demanar al bisbe que impedís que s’hi fessin aplecs o peregrinacions. Fou novament el doctor Recasens qui, un cop restablerta la normalitat, explicava els fets en una carta dirigida al diari La Lucha (27/10/1885).

La malura va minvar de mica en mica i el 29 d’agost es va cantar el primer Te Deum a Torroella de Montgrí, el 24 de setembre es va fer a Ripoll i a Sant Joan les Abadesses. A Girona es va cantar l’11 d’octubre.