PARLEM DE BESALÚ

  El text que vaig presentar al Congrés Hospitalitas et Caritas: Hospitals, cases de Beneficència i caritat a Girona al llarg de la seva història , duia per nom Hospitals efímers. L’epidèmia de còlera de 1885.   Per problemes d’espai en l’edició de les actes del congrés, els organitzadors en van demanar si tenia alguna preferència a l’hora de publicar, assegurant-me que es publicarien ambdues en anys successius. Besalú sempre em perd!! I com ja he comentat en una altra ocasió em vaig decidir per l’hospital de pobres de Besalú signat també per en Joan López i Carrera.   Per comoditat meva, aquest any també en convé publicar un altre mena d’article, la comunicació Hospitals efímers. L'epidèmia de còlera de 1885  quedarà inèdit. Si m’ho permeteu, tot i que la comunicació es va iniciar amb aquella notícia de la mort d’una dóna a Besalú quan la fumigaven i que el text no parla de la vila ni un petit moment, un la segona part d'un resum de l’esmentada comunicació.  ...

  Lletra: Manuel Cañete va néixer a Sevilla l’any 1822 i va morir a Madrid el 1891. Fou escriptor, crític i periodista. Va ingressar en l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i en la Reial Acadèmia Espanyola on ocupà la Cadira S (1858-1891). Música: José Casares era nat a Granada, on va estudiar música. Molt aviat es va traslladar a Madrid precedit per una certa fama que va adquirir quan va fer unes adaptacions musicals de les rimes de Bécquer. Casares va col·laborar amb Cañete, Oudrid i Caballero escrivint la música d’algunes sarsueles: Beltrán y la Pompadour, (Cañete), 1872.    ! Este joven me conviene! , (Ricardo Calatañazor) col·labora amb Manuel Fernández Caballero, 1874-75.    Las nueve de la noche . (Gaspar Gómez Trigo y Francisco Bermejo Caballero) col·labora amb Manuel Fernández Caballero, 1875-6. Blancos y Azules , (José M. Nogués y Rafael M. Liern) col·labora amb Manuel Fernández Caballero y Cristóbal Oudrid, 1876.    La...

  L’Institut d’Estudis Gironins va convocar, febrer de 2019, un congrés : Hospitalitas et Caritas : Hospitals, cases de beneficència i caritat a Girona al llarg de la seva història , que s’havia de celebrar l’any següent. Poc després, per una d’aquelles casualitats que a vegades passen, vaig trobar a un dels organitzadors del congrés que em va proposar fer un escrit sobre l’hospital de Besalú. Vaig declinar la seva proposta, potser massa de pressa, argumentant que no hi havia prou documentació per fer un article sobre dit hospital. (Em vaig equivocar, la prova d’aquest error la trobareu publicada en el llibre que va editat l’IEG en els anals de 2020, “ Retalls de la història de l’hospital de pobres de Besalú” ). Oblidat, de moment, el tema de l’hospital vaig continuar amb la recerca de notícies publicades a la premsa antiga i en vaig trobar una de prou enigmàtica: El Constitucional (Girona) de 14 d’agost de 1885 es podia llegir “ Dícese que ha fallecido una mujer anciana de resu...

  Els priors de Santa Maria eren, de temps immemorials, o com es deia en els documents “ de tant de temps que no hi ha memoria d’homens” els capellans majors de l’església parroquial de la vila, de fet ells mateixos deien que el comte bisbe Miró els va nomenar quan fa fundar la comunitat de canonges a Santa Maria de Besalú. En època dels abats de Sant Ruf, els priors van dividir el territori besaluenc en dues parròquies, la de la vila i la forana. I, encara, dividiren la forana en dues domes. Al costat esquerra del riu Fluvià crearen la doma de Fornells i al dret la doma de Pampilona. Cada setmana, un dels dos domers administrava l’església, és a dir, feien de setmaners. Per aquesta tasca el prior els cedia una part de les primícies que rebia de la parròquia forana. Les porcions eren tan minses que va dur a més d’un litigi per aconseguir-ne un augment. Amb els anys, la devoció popular, empesa pels mateixos eclesiàstics, va establir confraries que aviat tingueren altars on s’hi...

Salvador Mañach i Trias va néixer a Besalú el 2 d’octubre de 1825, fou el setè germà d’una nissaga de dotze fill que tingueren Vicenç Mañach i Francesca Trias. Malgrat que a Besalú hi havia dos serrellers, quatre ferres i dos ferrers manescals,  els seus pares l’enviaren a Figueres per fer d’aprenent en la serralleria ‘Talla Rama’. Ben aviat va arribar a ser el millor oficial del taller amb fama de saber fer uns treballs de molta qualitat. Amb aquesta fama i confiant amb les seves habilitats, l’any 1855, buscà a Barcelona ei va entrar a treballar a la casa de pianos Boisselot y Cia, que feia nou anys havia establer una sucursal a Barcelona al carrer Ponent número 16, que més tard fou comprada per l’empresa de pianos Bernareggi. Un canvi de feina el va dur a la fàbrica de Felip Muller, al carrer comte d’Asalto número 1, que tenia una gran reputació en la construcció de bàscules i caixes de seguretat. Allí, Salvador va aprendre els fonaments de la fabricació de caixes de cabda...

El projecte de dur el carbó de les mines d’Ogassa al port de Roses estava gairebé oblidat per culpa de la Guerra dels matiners quan l’Estat finalment acceptà la necessitat de carbó que tenia Barcelona “ principal centro de consumo del país ”, sobretot pels vaixells de guerra de la marina espanyola que feien escala en el port de la ciutat. Cap el 1857 diferents persones s’interessen per fer els estudis del traçat del nou projecte i en el 1861 els projectes entraran a discusió a les Corts. L’Estat té molt clar quin traçat vol i, per reforçar la "seva" línia fèrria,  nomena una comissió parlamentaria composta pels diputats Permanyer, Madoz, Figueroa, Pino Martín i Ugarte per decidir quin és el millor projecte. El 23 de març de 1861 la comissió va fer públic el seu dictamen amb el vot particular del senyor Ugarte. Evidentment aprovaren el traçat elegit pel govern, la ruta Ripoll-Vic-Granollers, la que tenia més dificultats tècniques. Ugarte la destaca precisament aqu...

Una de les coses que més va preocupar als lectors de les revistes científiques de finals del segle XIX i principis del segle XX fou el funcionament de "l’esfera copernicana de l’abat Safont”.  Recordem que Joan de Safont i de Ferrer va néixer a Besalú l’any 1789 i morí a Barcelona el 1847 que prengué l'hàbit benedictí i va arribar a ser l’abat del monestir de Sant Pau del Camp, de fet va ser l’últim abat abans de la desamortització. Ocupà la catedra de filosofia per seglars a Sant Pau, tasca que va continuar després de l’exclaustració a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona. A partir de 1837 fou membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, catedràtic de filosofia moral fonamental als Estudis Generals i catedràtic de lògica de la Universitat de Barcelona. També va ser vocal de la Junta Suprema i president de la dels successos polítics de Barcelona. Es diu que refusà un bisbat, però se mai s’esmentat quin. Des de 1812 va ser membre de la lògia ...