L'epidèmia de còlera. El brot de 1884

 

L’Institut d’Estudis Gironins va convocar, febrer de 2019, un congrés : Hospitalitas et Caritas: Hospitals, cases de beneficència i caritat a Girona al llarg de la seva història, que s’havia de celebrar l’any següent. Poc després, per una d’aquelles casualitats que a vegades passen, vaig trobar a un dels organitzadors del congrés que em va proposar fer un escrit sobre l’hospital de Besalú. Vaig declinar la seva proposta, potser massa de pressa, argumentant que no hi havia prou documentació per fer un article sobre dit hospital. (Em vaig equivocar, la prova d’aquest error la trobareu publicada en el llibre que va editat l’IEG en els anals de 2020, “Retalls de la història de l’hospital de pobres de Besalú”).

Oblidat, de moment, el tema de l’hospital vaig continuar amb la recerca de notícies publicades a la premsa antiga i en vaig trobar una de prou enigmàtica: El Constitucional (Girona) de 14 d’agost de 1885 es podia llegir “Dícese que ha fallecido una mujer anciana de resultas de las fumigaciones que le hicieron cuando llegó a la villa de Besalú y que el suceso lo entienden los tribunales de justicia”. I de sobte em vaig fer una pregunta potser la mateixa que es fa l’amable lector d’aquestes línies: Perquè els fumigaven?

La resposta fou ràpida, només va caldre posar en el cercador d’internet “fumigació” i “1885” i com que la fil·loxera no comportava la fumigació de les persones, vaig optar pel segon resultat: l’última gran epidèmia de còlera del segle XIX. Les tres anteriors es van produir en els anys 1833, 1855 i 1863 que, curiositats de la vida, coincideixen amb les guerres carlines a Catalunya.

La malura, 1833, va entrar per de Vigo i Barcelona, dos ports on van desembarcar les tropes espanyoles que havien participat en la Guerra Civil portuguesa, coneguda també per Guerra Miguelista, (1828-1834). Unes tropes que aviat foren enviades a lluitar contra els partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, germà del difunt Ferran VII. La premsa va decidir silenciar aquest brot. Hi havia el temor que pogués paralitzar el comerç, ja que, no hi havia un tractament eficaç. Per aquest motiu es va optar per les solucions tradicionals, el tancament de les viles i l’aïllament dels malalts. I com sempre hi hagué gent llesta capaç de treure benefici del mal dels altres que es dedicaren, per un mòdic preu, a vendre amulets, o ensenyar paraules màgiques que protegien de la malaltia.

La segona epidèmia (1855) va comportar, novament, el tancament de les viles que van establir controls d’accés. Allí es revisaven els viatgers i si per un casual se’ls creia infectats eren conduïts als llatzerets. El tercer brot (1863) que també fou silenciat per la premsa, va causar grans estralls a les comarques gironines.

El darrer brot del segle es va iniciar a l’any 1884. La còlera va arribar, en vaixell, al port de Marsella. Les autoritats espanyoles van tancar les fronteres per por que la malaltia les traspassés. El Boletín de la Sociedad geografia de Madrid (vol. 1, 1883) havia publicat unes instruccions d’higiene per evitar la propagació de la malura. El govern se les fa seves i ordena als Boletines oficiales provinciales que les publiquin.

Aquesta vegada, però, els diaris no callen. El Constitucional de Girona (06/07/1884) explica com van iniciar-se els contagis a Marsella i Tolón. També recalca que la vigilància de la frontera de Portbou és inútil ja que els viatgers que volen entrar sense fer la quarantena, ho fan per la del Pertús, la Jonquera o Puigcerdà sense que ningú els destorbi.

El Boletín oficial de la provincia (Bop) de Tarragona és el que aporta més noticies del que està succeint a França i del que passa a la Península. De fet és el primer que publica que el consejero de Sanidad, Mariano Lucientes ha estat destinat a Portbou. El senyor Lucientes te ordres d’habilitat un llatzeret a Portbou on haurien de fer la quarantena tots els passatgers i mercaderies dels trens que arriben de França.

Els diaris de Figueres, El Ampurdán i El Ampurdanés del dia 6 de juliol de 1884 expliquen el caos que es va crear a Portbou. No hi havia prou llits per hostatjar a tots els passatgers, no van aconseguir separar els que ja havien fet la quarantena dels que tot just arribaven, i sobretot que no el menjar que rebien era molt car i dolent. El Constitucional publica una carta signada a Portbou l’11 de juliol de 1884 on s’explica amb més detall tot el que ja han dit els diaris de Figueres. I encara afegeix que el senyor Lucientes tenia problemes per corregir els abusos dels que en volien treure profit. Finalment es va crear un protocol: fumigar un per un, tots els passatgers dels trens i instal·lar-los en el llatzeret. També va aconseguir que el menjar va millorés i s’abaratís. Per demostrar que el control de la frontera era efectiu es publica algunes detencions de persones que es volen saltar el confinament, com la que publica el 16 de juliol de 1884 El Constitucional segons la qual han detingut i repatriat un francès i un italià que havien aconseguit entrar a peu per la Jonquera. També es publiquen alguns periples de gent que ha aconseguit saltar-se la quarantena fronterera però que, un cop havien arribat al seu destí, hagueren de recular quan no pogueren mostrar el passaport sanitari. (El Palafrugellense, 24/08/1884).

El dia 5 de juliol, el governador civil de Girona va ordenar el tancament de les escoles de primeres lletres. Automàticament sortiren les Juntas de primera enseñanza dient que el governador els prenia competències “Al dictar tal disposición el señor gobernador, estamos bien seguros que en manera alguna quiso limitar ni abrogarse las facultades concedidas a las Juntas de primera enseñanza”. I els alcaldes foren els darrers en protestar ja que els nens rondaven tot el dia pels carrer cridant i fent entremaliadures. El governador va manar obrir les escoles de 7 a 10 del matí. (Boletin de primera enseñaza 22/07/18849).

Els ajuntaments comencen a preparar-se per quan arribi el brot. Tots tenen al cap les dificultats que van tenir en la darrera epidèmia. Girona demana personal facultatiu, infermers, medicaments i llits per dur a l’hospital. El governador s’hi nega, pensa que si ho fa per Girona ho haurà de fer per tots els pobles de la província. Llavors l’ajuntament gironí proposa obrir un crèdit de 3.000 pessetes per auxiliar a tots els pobles que fossin envaïts per la infecció. La comissió de la diputació que havia de tractar el tema el va aprovar. (Actes de la Diputació de Girona 23/07/1884). Figueres demana poder utilitzar l’estació anti-filoxerica per poder analitzar els aliments de primera necessitat (Arxiu Municipal de Figueres (AMF), Junta de sanitat, 30/06/1884).

La revista La Campana de Gràcia (27/07/1884) escriu una crònica irònica contra els que fan rogatives i els que posen “oracions en papers de matar microbis com la que fa: «detente microbio que el Corazón de Jesús está conmigo».

Els portuguesos declaren infectats els ports de Cadis i Ayamonte (és una practica habitual, no fa massa els van declarar infectats per la pesta porcina i si bé no et fumigaven havies de passar per una bassa on hi havia desinfectant). El Bop de Tarragona (29/07/1884) es pregunta quina autoritat tenen els portuguesos sobre l’Estat espanyol, malgrat reconèixer que al port de Huelva hi va arribar un vapor anglès que duia alguns infectats. Com que el port no estava preparat per rebre malalts infecciosos el van redirigir a Vigo on el van posar en quarantena.

I la por anava en augment, segons El constitucional (30/07/1884) el govern va destinar un batalló de caçadors per reforçar el cordó sanitari de la frontera. Uns homes plens de temor que van desertar tan bon punt van poder. Segons el mateix diari de 14/09/1884 “la semana pasada desertaron introduciéndose en Francia, tres patrulles del batallón de cazadores de Mérida que formaban el cordón sanitario de la línea de Massanet de Cabrenys, compuestas de unos 30 o 40 hombres al mando de un sargento”. I de mentres, a Madrid, (30/07/1884) el ministre negava que la còlera hagués entrar a la Península.

La malura va arribar a Perpinyà i les autoritats espanyoles ordenen reforçar els llatzerets de la frontera i es nomena metge a Antonio Fuentes Muro. El constitucional (22/08/1884) amb un toc d’ironia diu : “Con dicho señor ya hemos perdido la cuenta de los médicos que hemos visto nombrados para aquel lazareto. A este paso si el cólera dura en la vecina república mucho tiempo, se nos figura que habrá en Portbou más médicos que cuarentenarios”. El Palafrugellense (24/08/1884) escriu una crònica del que està succeint a Portbou, sembla que no hi ha prou espai en el llatzeret i només ingressa el mateix nombre de persones que surt amb la quarantena complerta. Això provoca una cua enorme de més de cinc dies de durada i les burles dels diaris francesos.

Per aturar el colador de Puigcerdà, el doctor Lucientes es va palplantar a la vila. La Voz del Pirineo (24/08/1884) demostra la poca estima que li tenien els puigcerdanencs: “ocho o más días hace que el doctor Lucientes se halla entre nosotros y poco, muy poco se ha hecho y lo que se ha hecho rematadamente mal, de modo que, si ayer el servicio sanitario de esta frontera era poco menos que una mentira, hoy puede sin dificultad convertirse en una verdadera calamidad”. L’ajuntament de Puigcerdà no sabia on instal·lar l’hospital de colèrics ni el llatzerets. Havia desestimat uns quants locals per les poques condicions que oferien. I foren precisament aquests locals els que va triar el doctor Lucientes per posar els llatzerets. Encara, però, va aconseguir tocar més el voraviu als cerdans. La vila era plena de barcelonins que gaudien de les vacances. Estiuejants podien desplaçar-se a voluntat, sense cap impediment. És més podien entrar i sortir de Llívia quan els hi venia de gust. Però, aliàs! Llívia està envoltada de terres franceses! El doctor Lucientes va determinar que els lliviencs i les seves manufactures havien de fer quarantena per anar a Puigcerdà, alhora que permetia als barcelonins fer les excursions a la vila i tornar amb tota mena de gèneres.

La infecció, però, no va entrar per la frontera francesa. Ho va fer en vaixell per les costes d’Alacant i va arribar a Madrid en tren. Els diaris donen cada dia el nombre de morts i els nous pobles infectats. Es diu que a Balaguer hi ha cinc casos de còlera per culpa “a dos frailes franceses que atravesaron la frontera sin hacer cuarentena merced al deseo del obispo de Seo de Urgel que se empeñó en que fueran enseguida a cumplir con su misión” (La Lucha, Girona, 10/09/1884).

La por es renova. Figueres demana poder establir un hospital de colèrics a l’edifici de l’hospital civil i que es traslladi aquest a l’edifici de l’institut (El Ampurdán 07/09/1884). El Bop de Tarragona (14/09/1884) explica que només l’autoritat competent podrà donar permís per establir llatzerets. S’encarrega a la Guardia Civil l’acordonament dels pobles infectats. Que els llatzerets s’hauran d’instal·lar abans dels cordons en les vies més transitades. Els metges i infermers dels llatzerets no podran tenir contacte amb ningú de fora.

El control fou tan estricte que les mercaderies no podien entrar en les viles encerclades. El Contitucional  (01/10/1884) explica el cas de Novelda, Alacant: “las gentes mueren de hambre. El cordón de tropa que rodea el pueblo a dos quilómetros del mismo, no permite que salga nadie a recoger los Frutos, pudriéndose éstos en tierra. No se importan granos, no se expende tabaco, los hornos no cuecen por falta de harina y leña ...”.

El diari La Lucha (16/11/1884) va rebre una carta enviada per una persona que hi estava fent la quarantena. Segons l’autor en el llatzerets de Portbou hi havia prou llits i mantes. Explicava que el menjar s’havia dividit en dos menús, un de 20 rals i un altre de 12 i que la qualitat havia millorat molt. Finalment destacava l’amabilitat dels funcionaris. El mateix dia, el diari  La Publicidad  rebia un telegrama signat per 18 quarantenaris que es queixen del mal servei dels llatzaerets. La Lucha (18/11/1884) el va reproduir: “Los firmantes cuarentenarios en Portbou, suplican haga público que no tienen  nada que agradecer a los empleados del gobierno, que nos tienen en completo abandono. Una vez al día nos visita un jovencito, que con el pretexto de «órdenes superiores» nos niega cuanto se le pide. Estamos muy mal alojados, peor servidos y pesimamente tratados por malos camareros».

Uns dies més tard, La Lucha (21/11/1884) publicava una carta signada a Portbou on es diu que el governador civil va voler comprovar en quin estat estava el llatzeret i si se seguia el procés per desinfectar les mercaderies dictaminat pel govern. La nota continua dient que aquell dia hi havia 135 persones fent la quarantena en tres locals diferents, que els senyors Ors i Muntaner feien el servei de restaurant i que el governador va manar que es comencessin a muntar les estufes per passar l’hivern. El diari El Ampurdanés (16/11/1884) reprodueix un balanç del que està costant el manteniment del llatzeret de Portbou, publicat per La Publicidad. La despesa més grossa és la de cinquanta carabiners i dos mil soldats y oficials que han de mantenir el cordó sanitari, unes 2.080 pessetes diàries. Per altra banda, recalca que es paga el mateix per les fumigacions de mercaderies i persones que pel lloguer de sis cases (fem notar que segons la notícia anterior només eren tres), és a dir, 100 pessetes diàries per cada partida. A més d’aquestes despeses també s’ha de pagar al personal relacionat directament amb les cases d’observació: un inspector general, un director general, sis metges, un apotecari, dos ajudants, un cap administratiu, dos oficials administratius, quatre escrivents i quaranta sanitaris. Apuntem que el inspector general cobrava la mateixa quantitat que els sis metges junts. Uns dies més tard el diari rectifica alguns punts, per exemple diu que no hi ha cap director general i que l’inspector “només” cobra 50 pessetes diàries. També nega que hi haguessin sis metges i que cobressin 25 pessetes diàries, com tampoc se sap què cobraran els propietaris dels locals que s’utilitzen. Pel que fa al nombre de soldats reconeixen que es van comptabilitzar tots els que hi havia a la província.

I per fi arriben bones notícies. Amb el fred l’epidèmia remet, la por minva i es pogueren tancar els llatzerets (La Lucha 05/12/1884).