Les relíquies de Sant Vicenç, 1720

 

Els priors de Santa Maria eren, de temps immemorials, o com es deia en els documents “de tant de temps que no hi ha memoria d’homens” els capellans majors de l’església parroquial de la vila, de fet ells mateixos deien que el comte bisbe Miró els va nomenar quan fa fundar la comunitat de canonges a Santa Maria de Besalú.

En època dels abats de Sant Ruf, els priors van dividir el territori besaluenc en dues parròquies, la de la vila i la forana. I, encara, dividiren la forana en dues domes. Al costat esquerra del riu Fluvià crearen la doma de Fornells i al dret la doma de Pampilona. Cada setmana, un dels dos domers administrava l’església, és a dir, feien de setmaners. Per aquesta tasca el prior els cedia una part de les primícies que rebia de la parròquia forana. Les porcions eren tan minses que va dur a més d’un litigi per aconseguir-ne un augment.

Amb els anys, la devoció popular, empesa pels mateixos eclesiàstics, va establir confraries que aviat tingueren altars on s’hi esmerçaven uns diners que administrava un prevere que rebé el nom de beneficiat. Sant Vicenç n’arribà a tenir dotze.

El prior de Santa Maria va haver de reorganitzat lleugerament la comunitat de preveres residents a Sant Vicenç, per això va crear l’ofici de diaca i el de sagristà o diaconil, ambdós rebien els seus emoluments de les rendes del prior.

Els bisbes giraven o feien visites cada cert temps, el concili de Trento ho va regular a una cada dos anys. En aquestes visites es comprovava l’estat de l’edifici, si estava ben proveït de tots els útils necessaris per la celebració, si les robes eren prou decents i quines eren les relíquies que guardaven.

A l’any 2008, Miquel Fumanal, publicava un article (“Culte i art a Sant Vicenç de Besalú durant la baixa edat mitjana (x. XIII-XV) en el llibre dedicat a La parròquia de Sant Vicenç. Allí explicava  on estaven recondits els ossos de Sant Vicenç, i esmentava dos reliquiaris. Lourdes Sanjosé, en el mateix llibre, (“Aportacions a la història de l’art a Sant Vicenç de Besalú (s. XVI-XVIII) recollia una visita pastoral que bisbe de Girona Francisco Arévalo de Zuazo que va girar entre 1599. “Amb motiu de la seva visita, el bisbe Zuazo va veure el reliquiari de fusta daurada que hi havia sobre el sagrari, fent palesa la significació de les relíquies que estotjava, les va fer posar totes sobre la taula i anotà que es tractava de restes del cos de Sant Vicenç «Hoc est corpus Sti. Vicenty, pbri et martyris». 

Arqueta de Sant Vicens

Anys més tard, en el llibre de capbreus del prior Moxi hi trobem unes anotacions que fan:

«Als 31 agost 1720. La reverent comunitat de preveres de Sant Vicenç de Besalú ab lo motiu de que havia més de 100 anys que, en lo primer dia de la Dominica del mes de setembre, resavan tot lo Divinal Offici de St. Vicens martir y que dubtaven si per asso tindrien Decret de sa Santedat. Perço resolgueren obrir una caxeta de uns 3 palms de llarch que hi ha dins un Armari de la Sacristia de dita Iglesia de St. Vicens. Y en effecte la obriren en presencia de 3 regidors de la vila de Besalú y no trobaren en ella lo dit Decret de sa Santedat, si sols dins una Bolsa de Luda que es dins la dita caxeta, se troba un paper escrit del thenor seguent:

Reliquias de St. Vicens Capella màrtir de Besalú, en qual paper si troba un tros del cap de dit St. Vicens y en lo dors de dita bolsa se troba lo seguent: “tres: trossos de la testa de St. Vicens màrtir, dos cuxas, dos trossos de la cama y altres ossos del cos de dit St. Y havia escrit lo seguent corpus Santi Vincentÿ Presbiteri et martiris. Dn. Francisco Arevalo de Suasso, bisbe de Girona visitant la present Iglesia als 11 febrer 1599 hi regonegue estas Santa Reliquias. De quibus òmnibus”.»

Aquell any de 1720 exercien el càrrec de regidors, Francesc Puig, notari i jutge de la Cort Reial de la vila; Benet Mir, sabater i clavari de la vila per nomenament reial; Vicenç Manyach, cirurgià; Joan Noguera, corder; Josep Salers, argenter; i Josep Cruset, traginer. Tots ells havien tingut un paper destacat en la Guerra de Successió a Besalú, ells foren, junt amb els altres prohoms de la vila, els qui decidiren posar-se sota les ordres de l’arxiuduc d’Àustria i per aquest motiu tots foren rellevats del seu càrrec, per ésser sospitosos d’infidelitat, abans d’acabar dit any.

De totes maneres el tinent de corregidor que s'havia elegit per la sotsvegueria de Besalú tampoc va ajudar a crear un ambient de confiança en la nova administració. A Besalú hi havia el costum de passar comptes de totes les administracions cada any però els primers anys de l’administració borbònica foren un desgavell. El tinent de corregidor, Ramon Pastell, va trencar amb tots els esquemes anteriors. Mai va voler establir la seva residència a Besalú malgrat estar-hi obligat pel mateix decret de Nova Planta i per les sentències dictades contra ell en aquest tema. La despreocupació de la vila de Besalú fou total, no va convocar en cap ocasió als regidors per rendir comptes i aquest, seguint el seu exemple tampoc l’exigiren a l’hospitaler, ni als administradors de la Pia Almoina, ni als obrers de Sant Vicenç.

Els regidors de la vila van començar a actuar sense seguir les passes establertes en el Concili de Trento i molt aviat es van començar a nomenar “Protectors, governadors y generals administradors de les confraries de gremi” de les esglésies de Santa Maria i Sant Vicenç. Això els va donar força per:

«Als 31 agost 1720.- Tres regidors de Besalú requiriren a la comunitat de St. Vicens de dita vila perque en atenció de ser las armas de dita vila esculpides a la caxeta de las relíquies de St. Vicens pre. y màrtir y que per est y altres motius ells eran amos de ditas relíquies, la dita comunitat fes fes un pany y dos claus en dita caxeta y la una la tingues dita comunitat y la altre dits regidors o be los obrers de dita Iglesia. A qual requesta respogue dita comunitat que venia be en fer fer ditas claus però no, en que ningun secular ne tingues alguna per ser esto prohibit ab un decret de la sagrada congregació de que ne oferiam fer ostentació y al mateix temps se reservaren lo temps de dret per respondrer ab mes extencio y los protestaren per la injuria feta de haver posat dos homens ab armas de foch en la porta de la sagristia de dita Iglesia de St. Vicens y protestaren de recórrer a legítim superior».

Els preveres de Sant Vicenç no acceptaren donar les claus de la caixeta als regidors. Tenien clar que les “coses” de l’església no podien estar regides pels civils i van argumentat que hi havia un decret de la Sagrada Congregació de Ritos que prohibia als seculars tenir les claus dels llocs on es guardaven les relíquies.