Anton Albert, notari de Besalú (1696-1714)

No hi ha dades de quan ni d'on va néixer Antoni Albert. El trobem per primera vegada documentat a Besalú, el 21 de maig de 1693, en el llibre de matrimonis de la parròquia de Sant Vicenç, quan es casa amb Francesca Serra, filla d'en Pere Serra, apotecari de Besalú mort l'any 1698, i de la Geltrudis.

L’any següent al seu casament comença a treballar de passant del notari reial Miquel Subirós -que va escriure una Informatio ad futuram rey memorian, que fou lliurada al pel síndic de la vila a les Corts celebrades a Barcelona, Josep Costa-. A
Aviat, 1696, està al capdavant d’una notaria de Besalú, ara bé, quina? La documentació a vegades diu que és el notari reial i en altres ocasions que ho és de la notaria de Sant Pere.

A Antoni Albert no li costa res entra en el tarannà de la vila. A l'any 1699, els jurats Ferrer, Llorens, Cruset i Veí el trien per exercir els càrrecs de secretari i clavari de la vila (tresorer). A partir d’aquest moment i fins la seva mort estarà constantment vinculat a la universitat de Besalú.

L’època que li va tocar viure fou molt convulsa. Arriba a Besalú en plena guerra dels Nou Anys (1688-1697), just quan els miquelets decideixen expulsar la guarnició francesa que ocupava la vila. Feliu de Penya ho narra així: “[els miquelets] Llegaron ya de día a la villa, recogióse la guarnición al convento, dejando parte en defensa de la muralla. No obstante, [els miquelets] intrépidos intentaron el asalto, pero fueron rechazados con alguna perdida, particularmente de un licenciado de Santa Pau, llamado Narciso Santaló herido fabricando un hornillo en la Muralla, y prisionero por retirarse los paisanos. Tuvieron otros reencuentros los Paysanos, y Dragones, con la caballería y fusileros de Francia, que viendo que no hacían caso de su caballería, y que la embestían descubiertos, excusaron los lances, esperando juntar mayores fuerzas, y no juzgándose seguros en las villas de Bañolas y Besalú, retiraron de ellas sus guarniciones, asegurándolas en Gerona, o dentro del Ampurdán”.

 Desprès de la guerra vingueren un anys de pau. Convenia netejar les petges que els soldats havien deixar al poble. Ben aviat, però, Catalunya es torna a revoltar: el rei Carles ha mort sense descendència i la Península esdevé un trist peó d'un joc d’escacs que tot Europa es vol menjar.

El primer que succeeix al difunt rei és Felip de Borbó, el comte d’Anjou, com serà anomenat en la documentació pública i privada de Besalú. El nou rei arriba alliçonat pel seu avi, Lluís XIV, i aprova moltes de les millores que els catalans, fa anys i panys, reclamen. Quan el rei marxa de Catalunya deixa un virrei castellà que farà el que tots els virreis castellans han fet des de que es va implantar el càrrec: passar-se pel forro les lleis catalanes! Els catalans proven fortuna amb un altre rei, Carles d’Àustria.

Anton Albert és el delegat de la universitat de Besalú per anar fins a la assetjada Barcelona a donar obediència a Carles. L’acompanyen un centenar d’homes que ajudaran a conquerir la capital pel d’Àustria.

Com no pot ser de cap més manera, la nova guerra porta les tropes franceses a les nostres terres. Besalú, com la resta dels pobles del territori, ara és borbònica, ara és austriacista, segons quins siguin els exèrcits més nombrosos a la zona. L’encarregat de apaivagar els coronels i capitans d’aquests exèrcits és el nostre notari que, a més, ha de convèncer els besaluencs  d'hostatjar a les seves llars als soldats amics i enemics, catalans, alemanys, italians, holandes, portuguesos, francesos, castellans...
El tractar d’Hospitalet (1713) acaba amb les esperances dels catalans. Per aquest tractat es retiren totes les tropes estrangeres de Catalunya. Girona que estava a punt de caure a mans dels Austriacistes, veu com els exèrcits que l’assetjaven es retiren. Besalú és envaïda per més de dos mil soldats francesos que hi fan estada i reclamen pa, vi, i a més els imposa una multa molts elevada. Com que la vila ja no sap d’on treure els diners, es decideix no pagar i els francesos s’enduen deu prohoms de la vila amb les mans encadenades i lligats un amb l'altre pel coll, primer cap a Roses i després a la presó de Perpinyà.

Anton Albert va a Girona a parlar amb el comandant francès, el comte de Fiennes, per saber quin preu tindrà la llibertat dels besaluencs. Després comença a demanar diners a crèdit a tots els prestamistes botiflers que són els únics que encara en tenen. Fins i tot demana un crèdit al gran traïdor de la pàtria catalana, el doctor Gregori Matas.

Quan aconsegueix reunir la quantitat reclamada pels francesos, torna a Girona on li fan la carta de llibertat dels presos i marxa cap a Perpinyà on ja han mort molts presoners, alguns de les rodalies de Besalú. Allí sap que el senyor Çafont ha esta molt malalt, però que es va recuperant mica en mica, gràcies al diners que la seva família li ha enviat amb els que ha pogut pagar les medicines que necessita. Anton Albert abona 250 lliures al carceller de Perpinyà per les despeses que han fet els presoners, és a dir, pel que han menjat i begut mentre estaven tancats. Finalment, els besaluencs són alliberats.

La última notícia que tenim d’Anton Albert és la seva defunció, ocorreguda el 9 de setembre de 1714.

Si la vida pública d’Anton Albert està farcida d’anècdotes i viatges, la vida privada és més difícil d’esbrinar. En els llibres parroquials de Besalú consta que va tenir sis fills Victòria, Maria, Joan, Antonia, Ramon i Francesca. A l'anotació corresponent al baptisme de la petita, Francesca, nascuda un mes abans que moris els seu pare, consta com a padrí Anton Albert, germà de la batejada. 

D'aquest Anton Albert fill del nostre notari no sabem on i quan va néixer, ni quan va morir, però que es va casar, el 22 d’agost de 1722 a Besalú, amb Anna Maria Çafont i Cella, filla del Çafont que es van endur els francesos, i s’establiren a Montagut on Anton exercí d’apotecari. El matrimoni va tenir deu fills. El setè, Francesc, nascut el 3 de juliol de 1736, el trobem exercint de "mestre d'ensenyança i de gramàtica" a Besalú.