Les festes de Besalú de 1900 al Diari de Catalunya (Veu de Catalunya)

Aquest cop deixo íntegre un article d'un acte d'exaltació de la senyera a Besalú i que l’autoritat militar pertinent va trobar provocador i va multar amb 250 pessetes per no estar d’acord amb la legislació vigent.

Enguany la nostra festa major ha estat una gran festassa, degut a que l’agrupació catalanista d’aquesta vila, ben influent en la comarca, no sols per ser quins son els seus ideals, sinó per la respectabilitat dels que la dirigeixen, va destinar un dia de l’esmentada festa a la benedicció de la esplèndida senyera que s’havia fet.

Vingué el dia senyalat, que era el dimecres. De bon matí els socis de l’Agrupació rumbejaven la seva insígnia, i dels pobles d’aquell indret de Catalunya Vella anaven venint amics i companys, a barrejar-hi les seves alegries i els seus entusiasmes. A les nou tothom feia via cap a la muntanyola de Besalú,  i on les runes de Santa Maria, l’antiga capella del palau comtal del segle XI, aplegaven als que havien matinat més. Aquelles despulles d’una passada grandesa, aquell creuer, el triple absis y les riques portalades, avui propietat de don Carles Aulet, rebien l’homenatge d’una visita, que allí, a redós d’aquelles pedres colrades pel temps i mig cobertes d’heura, s’hi havia fet i s'hi guardava l’artística senyera, que era la reina i la causa de la festa.

Tothom passava a contemplar-la i prodigava elogis, sempre menys que els merescuts, a les gentils filles de la històrica vila, que l’havien brodada amb gust delicadíssim y primorós treball. Són aquestes les formoses senyoretes: Pilar i Cristina Cambó, Amparo Aulet, Dolor i Elisa Travé, Consol Negre, Agneta Grelon, Trinitat Masferrer, Llúcia Ros, Dolors Casellas, Líbia Terradas, Narcisa Quintana, Josefa Bosch, Pilar Rosell i Maria Agneta Bosch. Totes havien contribuït en aquesta obra amb voluntariós delit, i a totes deu l’Agrupació mercès impagables per haver-li fet ofrena d’un present que en tot sos detalls s’hi veu el rastre de las gracioses mans que l’han realitzat.

A tres quarts de deu, enlairà la senyera el vicepresident de l’Agrupació, don Félix Prat, i seguit d’una munió de consocis y dels companys forasters, s’encaminà cap a l’església de Sant Pere, baixant les llenegadisses rampes del turó de Santa Maria, i anguilejant pels històrics carres de la vila, tan plens de records i d’imatges, que se sent per ells com s’hi trontollessin les idees i un caminés somiant. Mentre la corrua seguia la seva marxa, la cobla empordanesa li obria pas, i  a l’espetec de la música, els balcons i els finestrals romànics dels antics casals curullaven de gent, i els homes bo i sortint al brancal de la porta se llevaven la barretina. El quadro era formós, i el sol trencant en aquell moment uns tels de núvol, l’acabà d’animar amb frisaments de llum i ratxades d’alegria.

S’arribà a la parròquia de Sant Pere i la senyera s’endinsà orgullosa per aquella nau que va fer consagrar en 1003, en Bernat Tallaferro, comte de Besalú. El vicari mossèn Riera beneí la senyera, i entre tant algú garbellava records, el recolliment del temple duia a l’ànima la visió d’altres dies en que també el peu d’aquell altar se beneïen estendards, que després triomfaven dels alarbs, els dominadors llavors de la terra.

Darrera la benedicció començà l’ofici. L’església estava plena, i entre la concurrència s’hi barrejaven les famílies més senyores de la població. Les autoritats locals i la gent pagesa, cobrint-se el cap les dones amb la caputxa blanca. Les senyoretes s’embellien portant damunt del pit llacets catalans.

L’ofici fou solemne. Durant el mateix, l’orquestra de Torruella «Els Montgrins», tocà amb perfecció una bona missa, i el jove orador mossèn Manel Feliu se revelà com un orador de pervindre, fent un eloqüent sermó en que desenrotllà per tesis la necessitat de no confiar-ho tot a les nostres forces, sinó comptar també amb l’auxili de Déu. Fou un sermó ple d’amor a la patria i de fervor intens que impressionà al devot auditori.

Mentre se celebrava l’ofici, la senyera descansava en les columnes del creuer, i allí se la podia admirar en tot son esplendor, amb son drap de setí verd en mig del que ressortia Sant Jordi heràldic, que havien brodat les senyoretes de Besalú. Capsa la Senyera un floró voltat d’una aureola, floró que porta pintat a una banda las Barres de Catalunya, i a l’altra la Veracreu de Besalú. El dors de la Senyera el formen franges de setí vermell i groc, combinades com en el nostre escut. El conjunt és bonic i el projecte honra a son autor, l’artista olotí senyor Berga i Boada.

Al terminar-se la cerimònia religiosa, el vicepresident de l’Agrupació senyor Prat, tornà a agafar la senyera, ja beneïda, i amb ella, precedit de la música i seguit d’una gernació es dirigí a casa del president don Francesc Cambó, en quin balcó principal fou col·locada. En el trajecte, l’emblema i la comitiva rebien a cada pas xardoses manifestacions de simpatia.

Després d’això, tothom s’agombolà a la plaça, refilà el flabiol, i amb el cor ple de joia puntejarem una darrera l’altra una tanda de sardanes. Llavors, el cel se veia ben seré, els núvols del matí s’havien allunyat i totes les mans s’apretaven com amigues.

Per la tarda estava anunciada la celebració d’un meeting al envelat. A dos quarts de tres començà aquest a omplir-se i a les tres quan se dugué la senyera a la presidència esta ja ocupat del tot. Entre la concurrència hi havia moltes senyores.

En primer terme s’assegueren voltant la presidència, els oradors i els representants d’entitats convidades. Entre aquests recordem el senyor Pineda, en nom de la Agrupació de Ripoll, els senyors Botet i Sisó i Monsalvage, de l’Associació de Girona; el senyor Bernades, en nom de la d’Olot; els senyors Malagelada, Alsius i Corominas, de la Lliga de Banyoles; els senyors Gallostra, Llorens Heras, Tubert, Porcias i Llorens Juncarol, representant l’Agrupació de Crespià; el senyor Fages delegat pel Centre de Figueres; el Senyor Aguilar, en nom de l’Agrupació de Tortellá, i el senyor Pagès, de la de Castellfollit.

Presidí el senyor Cambó, i parlaren dit senyor i els senyors Aguilera, Fages, Corominas, Puig i Cadafalch, Gallostra, Botet i Sisó i Malagelada. Tots estigueren eloqüents, exposant amb unanimitat de criteri un bell programa, però fent-ho amb força de convicció que s’emportava sovint al públic, arrancant-li esclats d’aplaudiments. No estrenyeran nostres lectors perquè deixem d’apuntar un resum d’aquells discursos.

Clogué el meeting un brillantíssim parlament-resum del nostre estimat company el senyor Cambó, que feu ressaltar la unitat d’aspiracions de tots els catalans.

L’Agrupació Catalanista de Besalú pot estar ben satisfeta de l’acte polític realitzat. La seva transcendència serà a bon segur ben veritable per tota la formosa comarca, i al esplet d’ell s’han de veure arreu fruits ben assaonats. Altrament la Agrupació de Besalú tingué la ditxa de veure comparèixer al seu convit a totes les entitats polítiques germanes d’idees d’aquella contrada de Catalunya, a les que havia cridat i aquesta germanor donà a la festa catalanista d’aire d’una festa de família, plascent i agradívola per a tots els que poden comptar la fortuna d’haver-hi estat.

Després del meeting els concurrents a peu dret cantaren un himne que no cal esmentar, i en nutrida colla se dirigiren de nou a acompanyar la senyera a casa del president, senyor Cambó, entonant el «Cant de la Senyera» d’en Maragall i en Millet, quines valentes estrofes trobaven eco en tots els cors.

Entretant a la plaça, de nou la cobla  de «Els Montgrins» convidava a la dansa empordanesa. Cap allí hi comparegué tothom i aquella mòbil anella, «d’un poble que avansa, donantse les mans», se feu grandiosa, cabent-hi els grans i els xics, els que pateixen el present i els que mereixeran el demà, tots marcant-la reflexius, i serens com ho és el geni del nostre poble, i comptant els compassos com si midessin el temps de les nostres penes i de les nostres esperances. La tarda queia i el quadro es feia a cada punt més imponent. Boira de pols embolcallava feblement les figures, i per en mig d’ella homes i noies se veia com lluïen al indret esquerra del pit llacets d’estimats colors. Després la fosca creixé i el fanal elèctric de la plaça vingué a il·luminar l’àmbit amb potenta llum; la cobla preludià la darrera sardana, garbosament composta sobre motins del cant d’en Rouget de l’Isle i la multitud la ballà febrosament, mentre al mig, rotllos de fadrins, tot dansant enlairaven amb les mans banderes de la pàtria, i a l’arranc de la rescobla, com un so de tempesta, grups de muntanyesos hi taral·lejaven la lletra d’en Clavé.

La sardana hagué de repetir-se i l’entusiasme espurnava en picaments de mans i crits, que se sentien en mig del núvol de pols que s’aixecava de terra i que entelava el llum i tapava els esperits.

Després tot acabà; els rotllos de gent s’anaren esbandint, tornant uns a ses masies i vilatges, altres a llurs cases de vila, però uns i altres satisfets d’un mateix goig i desitjant tornar-hi.

Ara, més podríem dir de la Festa Major, però ens sembla que ha hem dit prou.