La Santa Inquisició contra fra Manuel Prats, monjo de Sant Pere de Besalú

Manuel Prats era fill de Barcelona on va viure fins els 20 anys. Ja havia estudiat filosofia i dos anys de teologia quan sentí la  crida i va entrar a la congregació de benedictina claustral tarraconense, fent dos anys del noviciat al monestir de Sant Pau de Barcelona, i els restants al monestir de Sant Pere de Besalú, on va professar. Durant els anys que va romandre a Besalú fou el corrector o abat de la Venerable Congregació dels Dolors  i a l’any 1739 en fou també el prior. Físicament era un home d’estatura mitjana, de cabell fos, barba serrat, moreno de pell amb la cara prima i picada per la verola.

Es va integrar ràpidament a la vida de la vila de Besalú, a tots nivells, segurament a masses nivells, cosa que li va portar problemes amb la Santa Inquisició. El Sant Tribunal li va obrir un sumari arrel d’una carta, datada el 15 d’agost de 1737, que el llicenciat Francesc Ruira, jesuïta, va escriure per encàrrec de Margarida H. de Serinyà.

El fiscal del Tribunal, va delegar en Joan Ferrer, domer de l’església de Sant Andreu de Serinyà, per prendre declaració a la delatant. Margarida era una dona casada de 35 anys. Va declarar, en català i envermellida, que quatre anys enrera, per la Quaresma, complint vot, va anar al monestir de Sant Pere de Besalú on es va confessar –en el confessionari que hi havia entre les capelles del Sant Sepulcre i la de Santa Margarida– amb fra Manuel i que aquest li va insistir en que expliqués detalls de la seva vida intima. En saber-ne alguns detalls, fra Manuel li va dir «Yo quisiera estuvieses buena, tiernecita y gruesecita y de cuando en cuando cogieses algún cestillo y vinieses a casa, como si vinieses a traer alguna cosa…».

Part de la declaració de fra Manuel Prats davant el Sant Tribunal

Tal vegada el fiscal del Tribunal hagués deixat passar la denuncia, val a dir que poc explicita, si no fos per què uns anys més tard –30 de novembre e 1741– en va rebre més.

Aquest cop fou Jeroni Ros, beneficat de Sant Vicenç de Besalú, qui va escriure al Sant Tribunal per encàrrec de Maria P. i Magdalena T. (en la mateixa carta hi ha una denuncia contra fra Josep Sanjuan que, sembla, no va prosperar) El fiscal va delegar en el mateix mossèn Jeroni per prendre declaració a les dues dones.

Maria, casada de 38 anys, va explicar que feia uns quatre anys, el dia de sant Agustí, es va anar a confessar a la parròquia de Sant Vicenç, en el confessionari que hi havia entre la porta de la capella dels Dolors i l’altar de Sant Llorenç. Que el confessor resultà ser fra Manuel i que aquest, al mig de la confessió, li va agafar la mà i mentre li premia els dits li va dir «Si tu quisieras hacer lo que yo quiero, te acordarías de mí, experimentarías quien soy yo». Continua narrant la senyora, que uns mesos després anar a confessar al monestir de Sant Pere, en el confessionari que hi ha entre l’altar dels Dolors i el de la Assumpció, i que, novament es va trobar amb fra Manuel. Durant la confessió feren , com sempre, un repàs a les possibles faltes als manament, i que en arribar al sisè, el frare li va dir. «Tu no me haces caso. Si quisieras venir a mi casa, tú me experimentarías. Si fuera otro bien que te enseñarías, pero no quieres valerte de mí. Si tú quieres venir a las dos horas en esta iglesia, o si quieres yo subo en la iglesia de Santa María. Aguárdame en la Capilla del Rosario, que si no hay nadie yo estaré en ella y experimentarás quien soy». Maria P, encara va tenir la dissort de tornar-lo a trobar en el confessionari. En aquesta ocasió el frare també li va fer proposicions: «Si tu quieres que yo vaya a tu casa, iré, cierto es que yo estoy muy enamorado de tí, pero tú no quieres hacerme caso. Si tú me estimases, como yo te estimo, me experimentarías». I que encara a vegades, quan no aconseguia esser el seu confessor, l’esperava i li deia: «Si tú me hubieses correspondido yo te valoraría».

Magdalena T. era una dona soltera de 23 que treballava de criada a casa de Ignasi Costa. La noia explica que es va anar a confessar al confessionari que hi havia a la capella dels Dolors de Sant Vicenç de Besalú, prop del púlpit que hi havia i, que després de persignar-se i fer la confessió general, fra Manuel li va dir: «Tú no me haces caso, tú me has aborrecido, si fuera otro bien me harías caso». En una altre ocasió, durant els primers dies de febrer de 1742, a Sant Pere, en el ja esmentat confessionari entre els altars dels Dolors i l’Assumpció, només començar la confessió, li va agafar la mà i li va prémer el temps que dura un Parenostre.

Per desgràcia de fra Manuel, encara hi va haver una quarta delatora. La denuncia la va escriure, el 12 de setembre de 1740, el doctor Joan Reig i Molins per encàrrec de Maria B. de 34 anys, viuda i resident a Canet. El fiscal delegà en el mateix Reig per prendre declaració a la denunciant.

La senyora Maria explica que, el 24 d’agost de 1740, mentre feia una petita estada a Besalú, va anar al monestir de Sant Pere a confessar-se. Que tenia el torn fra Manuel i que abans de entrar en el confessionari el frare es va asseure en un pedrís i que des d’allà va cridar-la i li va demanar que s’assegués al seu costat iniciant una conversa intranscendent i que en el transcurs de la mateixa li va agafar la mà mentre es tapava la cara amb la caputxa. La dona li va etzibar que «yo vengo a cumplir lo que vuestra merced me ordenó de volver a confesar». Fra Manuel no tingué cap més remei que anar cap el confessionari, però a mitja confessió li va dir «¿Vuestra mercer no osa confesarse? ¿Vuestra merced no se atreve a decirlo? ¡Dígalo todo! Aunque sea una ramera, hija de mis entrañas, yo sé quien está enamorado de vuestra merced». I que li va preguntar «¿Me estima?» i que ella li va contestar que si, que confiava en que ell la sabria guiar per el camí que duu al cel. Davant aquesta resposta l’home va callar.
    La documentació del Tribunal del Sant Ofici encara parla de dues delacions més, però en dona pocs detalls. De la primera nomes esmenta que prenen declaració a un capità. De l’altra només diu que era una senyora del Rosselló que estava a Besalú per visita la relíquia de la Vera Creu, acompanyada per una noia més jove, casada, a la qual, fra Manuel li va fer proposicions quan es va assabentar, a través de la confessió, que no era feliç amb el seu marit.

El 29 de gener de 1742, el benedictí Manuel Prats es va presentar voluntàriament davant el tribunal on va explicar que feia cosa de tres o quatre anys, en el seu monestir de Besalú, havia confessar una dona anomenada Magdalena, i al mig de la confessió li va preguntar si l’estimava més que a cap altre home, però que no recorda que li digues cap paraula mal sonant o que portes a pensar que li estava fent preposicions deshonestes. Per contra, sí que recordava que en el moment de l’absolució li va agafar la mà i que potser li va prémer una mica mentre li besava. I que llevat d’aquest fet no recorda cap més persona a qui li pogués dir paraules provocatives. Però que si la dita Magdalena declara alguna cosa que ell no recordi, serà la seva voluntat que es doni per bona.

Semblaria que la declaració de fra Manuel en comptes de calmar els ànims del fiscal els va encendre més ja que va demanar que es fes una recopilació de les denuncies registrades en contra seva. El 13 d’agost de 1743 es va dictar ordre de presó i s’inicià el judici, mica en mica, sessió rera sessió, Fra Manuel va anar recordant a totes les dones a les que havia fet proposicions deshonestes fins i tot algunes que no el van delatar. Finalment,el tribunal el va condemnar a sis anys de presó i li va incautar tots els seus bens.

*****

Fa uns dies, explicant aquest cas a un amic que està casat amb una dona de Besalú va fer un comentari que un diria que es recorrent quan parles de convents "el mal d’aquest monjo era molt habitual". Llavors, es va remuntar a l’època que el seu sogre era aprenent de flequer, quan el monestir de Sant Pere s’havia omplert novament de pares benedictins. Resulta que aquell aprenent havia de dur el pa, cada dia, al monestir i que per aquest motiu els monjos li deixaven la porta de la cuina oberta. Un dia, sentí uns "misteriosos" sorolls que sortien de darrera l’escó. Els ulls se li van obrir com taronges! El frare, diguem-li Calixto, estava “consolant” a una viuda del poble. L’aprenent va intentar marxar sense fer soroll, sense massa èxit. L’endemà, mig mort de por pel que li pogués dir el frare, va tornar al convent i allà l’esperava fra Calixto. L'home li va preguntar una, dues, mil vegades què havia vist el dia anterior. El noi va negar varies vegades haver trobat o vist a ningú a la cuina. Tot i aquestes negatives fra Calixto va explicar-li que els frares estan al món per donar consol a les persones que estan soles i que les viudes s’han de consolar molt. Anys després, aquell noi de Besalú, ja crescut, estava a Barcelona. Acabava d’esclatar la Guerra Civil. Va veure com un grup de persones pujaven a un autocar, entre les quals va veure una cara coneguda que obria els ulls amb por. Era fra Calixto! No es digueren res, però amb la mirada s’ho van dir tot. Un va fer com si no el conegués l’altre li va agrair el silenci. Fra Calixto va poder creuar la frontera i retornar al seu monestir d’Encalcat.