El robatori de la Vera Creu a la premsa
La noticia del robatori de la Vera Creu de Besalú
va fer córrer rius de tinta. Tots els diaris de la Península se’n van fer ressò,
des de El correo de
Gerona fins El eco de
Santiago, diario de
Compostela, passant per El nuevo
diario de Tortosa o La correspondencia de España editat
a Madrid.
També es van publicar diversos articles
on es feia cinc cèntims de la història de la Vera Creu, la seva arribada a
Besalú, la donació que els comtes Guillem i Adela feren a col·legiata de Santa
Maria, les vegades que fou traslladada dins i fora l’església, ...
Pere Alsius publica, el 4 de febrer
de 1900, un molt bon article al setmanari La
Creu del Montseny i, pocs dies després, la revista Olotí el reprodueix gairebé integrament. En aquest article es parla
del “Llibre de resolucions capitulars de Santa Maria de Baix el castell. 1809-1832”
on hi ha, segons Pere Alsius, un inventari de les relíquies, joies i ornaments que
hi havia a Santa Maria, entre les que hi figura un reliquiari per la Vera Creu que,
“a principis de segle (XIX), era una garnalda”. No en dóna més detalls senzillament
perquè no els té, però bé podria ser el reliquiari que va ser enviat a reparar
a Vic poc després de la guerra de Successió.
La revista olotina Sang Nova publica un article de J. R.
Terrades on es narren alguns fet miraculosos relacionats amb la relíquia
besaluenca, extrets, segons l’autor, d’uns folis trobats a l’arxiu parroquial
de Besalú “els quals ocupen unes quantes fulles enumerades que comencen pel
foli 325 i acaba amb el 338”. Aquests miracles també foren narrats, en el seu
moment, per el pare Vicens Domènech a la Història
General de los Santos y varones ilustres en santidad del Principado de
Cataluña.
És més, aquest llibre consultat per Terrades
podria ser un dels llibres que aplegava la història de la vila –els seu comtes,
l’arribada de la Vera Creu i els seu miracles–, que uns promotors anònims van
encarregar a Benet Vila i Josep Pugiura, ambdós preveres de Besalú, cap el 1727
i que malauradament mai és va editar.
Fou, però, la decisió de l’ajuntament
d’Olot de dedicar el segon premi del onzè Certament literari a la millor
composició sobre la Vera Creu de Besalú la que va aixecar més polseguera.
El diari La Tomasa de Mataró, s’ho pren amb molt d’humor:
“Vaig llegir la notícia i vaig
quedar-me blau, però ben blau! Tant que encara no he sortit de la meva apoteosis.
És a dir, que fou robada, la Vera Creu de Besalú, i per descobrir als lladres
es considera el medi millor oferir un premi en un certamen, al treball que s’inspiri
en l’objecte robat?
Y si el lladre no es poeta? I si ho
és i com és natural és mama la partida? I encara diu el corresponsal que amb
aquest “rasgo” els regidors han demostrat el seu talent?
Vamos hombre! I això no se li acut ni
a Gedeón! Els edils olotins, amb aquest “rasgo” d’ingeni (?) s’han posar a l’altura
del Bobo de Coria, del que fregui la mantega o del que inventà lo sabrós gel a
la paella.
A Mataró els “retxassarien” per
capgrossos!”
Evidentment el certament literari es
va celebrar. S’hi presentaren més d’un centenar de treballs que concorrien a tots
els premis establerts, deu dels quals estaven dedicats a la Vera Creu. El
guanyador del premi fou Xavier Monsalvatje Iglesias mentre que al notari de
Besalú, Joaquim Mates, se li va atorgar un accèssit.
La darrera notícia curiosa que tenim
del robatori, exceptuant-ne la detenció dels lladres, dels còmplices i dels
promotors del robatori, és el descobriment, prop del polvorí que hi ha a les
rodalies de la font del caprici de Girona, de l’ostensori de la Vera Creu i el
seu trasllat a Olot. El 25 de juliol de 1901 Lo Geronés publica una part de l’escrit que els ha tramés el
corresponsal de Banyoles:
“Fa dos o tres dies que el batlle de
Cornellà, feu entrega al nostre i aquest al de Serinyà, de la Vera Creu de
Besalú, que segons se diu fou trobada en Girona prop d’un polvorí; crec que
està feta a trossos tota ella. Hauria esta més en ordre que el senyor
governador, en lloc de fer-la passar de batlle en batlle la joia aquesta, s’hagués
pesat i lacrat com se fa en correus, a fi d’evitar cap sustracció de la
relíquia; del modo que anava, no ho
sé, però suposo descuidat com totes les coses d’Espanya”.
Un cop celebrat el judici, el jutge
va ordenar que els bocins de l’ostensori entressin al museu d’Olot, on encara
és pot trobar amb el número d’inventari 1498.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada