El robatori de la Vera Creu a la premsa



La  noticia del robatori de la Vera Creu de Besalú va fer córrer rius de tinta. Tots els diaris de la Península se’n van fer ressò, des de El correo de Gerona fins El eco de Santiago, diario de Compostela, passant per El nuevo diario de Tortosa o La correspondencia de España editat a Madrid.
També es van publicar diversos articles on es feia cinc cèntims de la història de la Vera Creu, la seva arribada a Besalú, la donació que els comtes Guillem i Adela feren a col·legiata de Santa Maria, les vegades que fou traslladada dins i fora l’església, ...
Pere Alsius publica, el 4 de febrer de 1900, un molt bon article al setmanari La Creu del Montseny i, pocs dies després, la revista Olotí el reprodueix gairebé integrament. En aquest article es parla del “Llibre de resolucions capitulars de Santa Maria de Baix el castell. 1809-1832” on hi ha, segons Pere Alsius, un inventari de les relíquies, joies i ornaments que hi havia a Santa Maria, entre les que hi figura un reliquiari per la Vera Creu que, “a principis de segle (XIX), era una garnalda”. No en dóna més detalls senzillament perquè no els té, però bé podria ser el reliquiari que va ser enviat a reparar a Vic poc després de la guerra de Successió.
La revista olotina Sang Nova publica un article de J. R. Terrades on es narren alguns fet miraculosos relacionats amb la relíquia besaluenca, extrets, segons l’autor, d’uns folis trobats a l’arxiu parroquial de Besalú “els quals ocupen unes quantes fulles enumerades que comencen pel foli 325 i acaba amb el 338”. Aquests miracles també foren narrats, en el seu moment, per el pare Vicens Domènech a la Història General de los Santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña.
És més, aquest llibre consultat per Terrades podria ser un dels llibres que aplegava la història de la vila –els seu comtes, l’arribada de la Vera Creu i els seu miracles–, que uns promotors anònims van encarregar a Benet Vila i Josep Pugiura, ambdós preveres de Besalú, cap el 1727 i que malauradament mai és va editar.
Fou, però, la decisió de l’ajuntament d’Olot de dedicar el segon premi del onzè Certament literari a la millor composició sobre la Vera Creu de Besalú la que va aixecar més polseguera.
El diari La Tomasa de Mataró, s’ho pren amb molt d’humor:
“Vaig llegir la notícia i vaig quedar-me blau, però ben blau! Tant que encara no he sortit de la meva apoteosis. És a dir, que fou robada, la Vera Creu de Besalú, i per descobrir als lladres es considera el medi millor oferir un premi en un certamen, al treball que s’inspiri en l’objecte robat?
Y si el lladre no es poeta? I si ho és i com és natural és mama la partida? I encara diu el corresponsal que amb aquest “rasgo” els regidors han demostrat el seu talent?
Vamos hombre! I això no se li acut ni a Gedeón! Els edils olotins, amb aquest “rasgo” d’ingeni (?) s’han posar a l’altura del Bobo de Coria, del que fregui la mantega o del que inventà lo sabrós gel a la paella.
A Mataró els “retxassarien” per capgrossos!”
Evidentment el certament literari es va celebrar. S’hi presentaren més d’un centenar de treballs que concorrien a tots els premis establerts, deu dels quals estaven dedicats a la Vera Creu. El guanyador del premi fou Xavier Monsalvatje Iglesias mentre que al notari de Besalú, Joaquim Mates, se li va atorgar un accèssit.
La darrera notícia curiosa que tenim del robatori, exceptuant-ne la detenció dels lladres, dels còmplices i dels promotors del robatori, és el descobriment, prop del polvorí que hi ha a les rodalies de la font del caprici de Girona, de l’ostensori de la Vera Creu i el seu trasllat a Olot. El 25 de juliol de 1901 Lo Geronés publica una part de l’escrit que els ha tramés el corresponsal de Banyoles:
“Fa dos o tres dies que el batlle de Cornellà, feu entrega al nostre i aquest al de Serinyà, de la Vera Creu de Besalú, que segons se diu fou trobada en Girona prop d’un polvorí; crec que està feta a trossos tota ella. Hauria esta més en ordre que el senyor governador, en lloc de fer-la passar de batlle en batlle la joia aquesta, s’hagués pesat i lacrat com se fa en correus, a fi d’evitar cap sustracció de la relíquia; del modo que anava, no ho sé, però suposo descuidat com totes les coses d’Espanya”.
Un cop celebrat el judici, el jutge va ordenar que els bocins de l’ostensori entressin al museu d’Olot, on encara és pot trobar amb el número d’inventari 1498.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Orfeó de Besalú

Maur Sablayrolles. Monjo benedictí (1873-1956)

La Guerra del francès a Besalú