PARLEM DE BESALÚ

              L’any 1844 la companyia “Veterano Cabeza de Hierro” que operava a Sant Joan les Abadesses i tenia la seu a Barcelona, es veié amb la necessitat de traslladar de forma econòmica el carbó que treia de les mines de Surroca i Ogassa (Ripollès). La junta de l’empresa va optar per crear una nova companyia, que va anomenar “Camino de hierro titulado del serenísima infanta doña Maria Luisa Fernanada”, per construir un ferrocarril dels anomenats de sang i dur els seus productes al port de Roses. Dibuix d'un ferrocarril de sang. A la memòria que van presentar a la reina Isabel II, feren constar la qualitat del carbó amb uns estudis realitzats per l’enginyer inspector de mines del districte d’Aragó i Catalunya , Bernabé Sánchez Dalp, i el catedràtic de química aplicada a les arts de l’il·lustre Junta de Comerç de Catalunya, Josep Roura. Una Real ordre aprovada el 10 de juliol de 1844 autoritzà a nova empresa a iniciar els tràmits necessaris per la construcció

La segona arribada d’una comunitat benedictina a Besalú El 27 de desembre de 1908, el Diario de Gerona de avisos y noticias , publica: “ se han trasladado a su nueva residencia de Besalú los monjes benedictinos que se hallaban en Parramon (Vall de Ribes). Qui eren, però, aquests monjos?  Són els benedictins del monestir d’Encalcat, França que, a l’any 1903, foren expulsats del seu país en compliment de la “llei d’Associacions” aprovada dos anys abans. Aquesta comunitat es va establir a l’antic hostal de Parramon, prop de Ribes de Freser, un espai prou ampli però que es va mostrar poc idoni per la vida religiosa. La recerca d’un lloc adient els va portar fins a Besalú, cridats pel mossèn i alguns prohoms de la vila entre els que hi havia la família Llaudes que, a més, els varen ajudar a fer tots els tràmits pertinents. (Tot i la protesta de l’Estat espanyol per “l’ocupació” de l’edifici que no tingué més recorregut que recordar qui era el propietari, sense posar-hi cap